31 de desembre de 2003

La contaminació acústica

Fa un parell d´anys, vaig publicar un article on em feia ressò d´un estudi comparatiu d´hàbits de conducta social entre els ciutadans de diversos països europeus. Segons es podia llegir, resulta que és a Espanya on la gent es comporta en públic de forma més mal educada i grollera, amb una total desconsideració vers el proïsme. En cap Estat europeu les persones baladregen tant i, fins als països mediterranis, de fama d´esvolats i xerrameques són mes atentes quan estan en presència d´altra gent.
Una de les coses que es destacava era/és la manera com en els bars, en els restaurants, els espanyols necessiten cridar l´atenció de tothom estentòriament i s´adrecen als desconeguts amb un «eh, tu». Mai fan servir el mot «perdó» després de cometre una acte molestós. Només cal veure com es porten molts individus pels carrers o a les platges per constatar que són persones ordinàries i irrespectuoses, no sols amb els que estan al costat, sinó també amb el medi ambient, ja que ho embruten tot i sembla no importar-los destrossar el mobiliari urbà, els espais públics o les pertinences alienes. Uns vertaders cafres.
A més, Espanya és un Estat on la contaminació acústica, els sons exagerats, els crits, els decibels musicals a tot volum, envaeixen tots els indrets i, per aquesta raó, és un dels països més sorollosos del món. Un escriptor que admiro afirmava en un article que per culpa de l´excés de cançons embafadores i simfonies o òperes tòpiques com les estacions de Vivaldi -tòpiques perquè sempre sonen les mateixes- en qualsevol lloc, acabarà odiant la música, que és per a ell una de les arts més exquisides i fines que ha produït l´ésser humà.
Certament, vostè truqui a una empresa i inevitablement es trobarà amb una veu femenina que li dirà (probablement per convence'l que és una empresa molt sol·licitada): «esperi un moment, si us plau» i a continuació t´endollen en Julio Iglesias o en Ray Coniff. Quan estàs a punt de penjar l´aparell perquè ja no pots aguantar més aquesta tortura que fereix els timpans, la veu et diu: «Un moment, si us plau, l´atendrem en pocs segons» i torna a sonar la mateixa cançó enfadosa d´abans. La cosa pot durar minuts, i si un necessita amb urgència els serveis de l´empresa, per exemple si ha trucat per un accident, et desesperes i voldries trinxar la cinta gravada del contestador.
Però anem al bar o al cafè. Si no és la televisió que emet imatges i sons que pertorben i que destorben a l´hora de conversar, és un equip musical que xiscla com un possés. Un amic meu té un bar de moda, i ell empra la música per fer fora la gent o per renovar-la. Així, quan s´adona que el bar és ple de gom a gom, posa a tot volum la música i aconsegueix que alguns marxin i deixin lloc a altres. També la fa servir com a reclam publicitari quan no li entren els turistes. Sol fer sonar música flamenca i els Rollings (els Rollings no fallen mai, tenen un poder d´atracció -segons m´explicà- que cap altre grup de rock ha aconseguit, almenys en el seu local). Els alemanys i els britànics en escoltar els seus ídols es posen a beure pels descosits. Quan vol tancar el bar treu el fil musical i el silenci s´encarrega d´esbandir els últims romancers de la nit; si falla el silenci, els deixa de servir beguda i bona nit i tapa´t.
Si vostè fa un tomb per Girona ciutat, observarà quants edificis en construcció s´estan aixecant arreu. L´estiu passat vaig haver de suportar les obres d´unes excavadores que començaven a les 7 del matí i fins a les 10 de la nit, durant mesos i mesos interminables. Ara són els estris perforadors i les veus dels paletes (abans els paletes i fusters cantaven i era un plaer escoltar-los) ara criden tot el sant dia. Aquí, on jo visc, el silenci era escoltat al llarg de tot el jorn i només s´esquinçava quan passava una moto o un cotxe. A les nits el sentia tan intensament que semblava que visqués en un iglú. Tanmateix, ara l´estridència s´ha apropiat de l´ambient i només queda interferida a l´hora de dinar, moment que els paletes se´n van. Bé, jo puc entendre que aquest brogit acústic és el progrés, hi ha qui necessita cases per viure, etc. Nogensmenys, molts sovint sembla que hi ha treballadors que requereixen fer fressa per demostrar-se que existeixen. Crido, doncs existeixo, deuen pensar.
La noció de silenci físic, no metafísic, és una cosa molt discutida. Alguns afirmen que el silenci no existeix de forma absoluta perquè, un cop anorreats els sons externs, comencen a rascar els interns: els budells, les dents, la palpitació. Jo puc viure tranquil amb aquests sons fisiològics personals, de fet no me n´adono; no obstant, el que em molesta de debò són, més que els sorolls de la feina com els d´aquests paletes, els que són absolutament innecessaris com la música ambiental en les consultes del metge o el dentista, als aeroports, a les estacions de tren o de metro.
A més, alguns sons ens passen desapercebuts perquè els tenim integrats al silenci mateix; al costat de casa dels meus pares hi passa una riera i mai van sentir la remor del corrent, de tal forma que quan algun amic es quedava a dormir, l´endemà preguntava quin era el murmuri o el borbolleig que havia sentit abans de dormir i nosaltres ens miràvem no entenent el que ens deia. He conegut gent de la costa que parlen del silenci del mar; estan tan emmotllats al paisatge que no senten l´espetec del rompent de les ones. Igual passa amb el brunzit suau del vent. I molts pagesos mai s´han adonat de molts sons naturals, i en canvi són extraordinàriament sensibles quan un fragor desconegut trenca la tranquil·litat silenciosa.
Per culpa del estrèpits acabarem sords o haurem de portar walkmans que facin sons per aïllar-nos de les fresses alienes; almenys escoltarem el que hem triat.

AGUSTI CASANOVA I MASFERRER

tornar