28 d'octubre de 2005

Fils musicals al tren

JOSEP Ma GUILLÉN. Barcelona

Mentre em deixava traslladar de Barcelona a Vilanova encofurnat en un vagó de Renfe, he malgastat una bona estona maldant per llegir la carta Pidolaires al tren, de Vicenç Marquès (23/10/05). Al final, enervat, he hagut de deixar-ho córrer. Sembla ser que la meva configuració mental no em permet llegir i sentir música alhora. Bé, això de música és un dir. Allò que la megafonia no parava d'abocar-me dins de les orelles no era música, sinó un nyigo-nyigo sense cap ni peus. He tingut la penosa sensació que esquarteraven obres de Bach, Chopin i Beethoven i anaven barrejant-ne els trossos a la babalà. Un soroll absurd. És clar, les rodes del tren també fan soroll, però no és absurd, sinó el soroll propi del tren. Aquest fil musical, per contra, és un soroll impropi del tren. No hi és per naturalesa, sinó perquè algun capsigrany l'hi ha posat. Per això m'ha sorprès, un cop que en el silenci domèstic he pogut llegir la carta, que el Sr. Marquès es mostri tan intransigent amb els músics ambulants i, en canvi, parli amb certa tolerància d'aquesta inhumana tortura acústica. Tan sols es queixa que de vegades no se sent o se sent massa, i demana a Renfe que es deixin de tanta música clàssica i posin també músiques més alegres i variades. Malament rai! Si, com diu ell mateix, es tracta de viatjar de gust, tranquils, i amb pau i tranquil·litat, jo demano que ens posin sempre la Música de les Esferes, una mena de música que té la virtut de ser inaudible. Qualsevol altra música, dins d'un tren, és una pesadíssima llauna.

tornar