24 d'octubre de 2004

Música obligada

MARIA MARQUÈS SÁNCHEZ. Barcelona.
El silenci és un bé escàs. Estem destruint una cosa ben fàcil de preservar: aquell moment màgic, quan el tren para a les petites estacions. En lloc d'això, trepitgem silencis i amunteguem sorolls. La música és digna de respecte. En lloc d'això, la fiquem en una màquina de fer espaguetis i en surten crits de violí enmig del soroll de la màquina. Quin plaer. Com menjar pastissos barrejats amb claus rovellats. La nostra oïda és digna de respecte. El concert més bonic, fins i tot en condicions acústiques òptimes, és una paletada de ciment per al cervell que l'ha d'escoltar per força. Quan arribes a Girona, per exemple, quin descans! T'adones de l'abús. Per què quan anem al tren o al metro no ens omplen de perfum de magnòlia?, per què no ens entaforen pastissets a la boca o no ens fan a tots un massatge cervical? Potser una enquesta hi donaria suport. Tothom pot portar un walkman. A favor de la música, i el soroll, lliures.

tornar