22 de juny de 2004

Contaminació musical

La carta d'Inès Maria Ndjoli, Visca la música (17-6-04), tan poètica, m'ha esgarrifat. Em sap greu, però quan vaig pel carrer i els cotxes que passen m'escupen música dance a les orelles, no m'agafen ganes de ballar, sinó d'agafar una caca de gos i tornar-m'hi. I quan una música de fons no para de voler-me portar als braços de Morfeu, suplico a Zeus que amb els seus llamps socarri els altaveus i a Thor que els faci a miques a cops de martell. A tot arreu pretenen farcir-me el cervell d'una música que no he escollit. Em ruixen amb música als centres comercials; me la fan empassar amb la sopa que em serveixen als restaurants; me l'entaforen a les llibreries, mentre fullejo llibres; els de TMB, me la insuflen al metro; i els de Renfe me la injecten, com un gota a gota, mentre viatjo. I aquest soroll infecte s'imposa a la meva voluntat, m'envaeix la intimitat, em grapeja l'ànima, m'altera els sentiments, i em bloqueja la reflexió. En aquest ditirambe que la Inès ofereix a la música, hi lloa les seves virtuts com a estimulant, narcòtic, somnífer, producte de neteja mental, i mitjà de transport a la pròpia infància. No és gran cosa. La música dóna per a molt més que tot això. També escriu que ens ajuda a treure el millor de nosaltres mateixos i que ens fa màgics. Molt bé, sempre que no em trepitgi la llibertat. Llavors, m'omple de brutícia i em fa pitjor. Que visqui la música, sí, però que no m'obliguin a viure-la quan no ho vull.

RAFAEL FERNÁNDEZ. Barcelona

tornar