20 de desembre de 2003

Tortura nadalenca

El Nadal i les nadales ataquen un altre any com una passa de grip que provoca mal de cap i nàusees. Són les onze del matí i estic treballant a la meva habitació com cada dia. El sol radiant de Tarragona entra per la finestra i la felicitat que em transmet m'ajuda a concentrar-me en la feina.

Tot d'una, començo a percebre un grinyol que prové del carrer. Sembla com una llauna foradada que s'arrossega per terra, però cada cop es fa més i més insuportable. Finalment identifico els esgarips de truja que travessen els vidres i em trepanen el cervell: són les nadales que surten dels altaveus que l'Excel·lentíssim Ajuntament de Tarragona ha tingut a bé de col·locar, un altre cop, al meu carrer. Fet curiós si tenim present que el meu no és en absolut un carrer comercial ni de vianants.

La tortura continua tot el dia sense pausa ni descans fins a les nou de la nit, és a dir, deu hores seguides de martiri nadalenc. Les nadales són com el sucre: massa embafen, fan mal i et corquen l'enteniment. Suposo que el meu llindar de tolerància, des que tinc més de cinc anys, és de deu o vint segons. Per tant, l'impost revolucionari nadalenc que el consistori m'obliga a pagar és humanament insofrible. Si us plau, senyor batlle, apagui la música!

JAUME VERGÉS I LLAHÍ
Tarragona

tornar