16 de juliol de 2004

Contaminació acústica

Sembla ser (El Punt, 8-7-04) que els veïns i l'oposició s'han atipat de la indolència amb què els prohoms municipals consenten la contaminació acústica que fa de Barcelona una ciutat inhabitable. La veritat és que no se'n preocupen gaire i encara se n'ocupen menys. De vegades, per sortir del pas davant la indignació dels afectats, s'embranquen en campanyes contra el soroll, però les fan a contracor i sense convenciment. La passió que posen, per exemple, en detectar i punir els cotxes mal aparcats, és permanent i despietada. En canvi, controlar motos estridents, botzinades neuròtiques, o cotxes-discoteca, els avorreix, i amb quinze dies l'any ja en tenen prou. Aquesta actitud fleuma enfront del soroll delinqüent els dóna més d'un ensurt, com la sentència que els ha condemnat a indemnitzar uns veïns de Gràcia fastiguejats pel soroll dun bar; les 100 trucades a la Guàrdia Urbana que s'han hagut d'empassar en només una setmana; o la septicèmia acústica que s'ha generat al parc de la Ciutadella, per culpa de tolerar-hi, des de fa cinc anys, la pràctica il·legal de la patacada al bongo. Hem de trobar l'equilibri entre el dret al descans i el dret a divertir-se, diuen, però quan el busquen es col·lapsen. Perquè si algú vol divertir-se llegint en silenci a casa seva, com ho equilibra amb el bum-bum de la música del bar de sota i el xivarri dels noctàmbuls ociosos? En qualsevol barri, el punt d'equilibri entre habitar-lo en pau i l'afluència d'una gentada ansiosa de divertir-s'hi, no el trobaran mai, simplement perquè no existeix. O una cosa, o l'altra.

JOANA LLIMONA. Barcelona

tornar