15 de maig de 2004
15 de maig de 2004
La
cançó de l'enfadós
La
contaminació acústica es compon de sorolls absurds. Hi ha una tècnica
per destriar-los dels sorolls assenyats: de seguida que qualsevol soroll ha entrat
pel sentit de l'oïda, se'l fa passar pel sentit comú.
Aplicant-ho
a uns quants sorolls públics, s'obté aquesta petita mostra de sorolls
absurds: la música que les botigues llancen per la porta i ruixa els vianants
que hi passen pel davant; la musicota a patacades i crits que els cotxes guillats
escampen per allà on circulen; les musiquetes dels mòbils, que només
interessen a qui rep la trucada, però les sentim tots; l'estrident bum-bum
a ritme màquina que desprenen les orelles de les persones-walkman i que
se sent d'una hora lluny; la deshumanitzada música ambiental, omnipresent,
eterna, indefugible, impertinent i desconsiderada, que s'imposa a tothom, sense
respectar l'estat d'ànim o els gustos de cadascú; l'instrument d'una
agressió totalitària que es perpetra fins i tot en espais públics
que haurien de ser un model de llibertat i civisme, com el recinte del metro de
Barcelona (TMB) i els trens de Renfe-Rodalies.
Tots aquests sorolls absurds,
que tenen l'aparença de música, conformen la cançó
de l'enfadós d'una cultura estúpidament sorollosa que sempre troba
la manera de malmetre el silenci raonable.
Francesc
X. Guillén
Barcelona
tornar