• En aquest espai els presentem un recull de bons llibres, en els que el soroll hi és present però no com a protagonista, sino com sol ser sempre, com un convidat imprevist, indesitjat o forçat…

• Poden obtenir més informació en els enllaços de cada llibre. (s’obrirà en una nova pestanya del navegador).

• “[…] Per bé que no fa mai cap soroll, puc saber en tot moment què està fent. Suposo que a ell li deu passar el mateix amb mi. Al despatx, doncs, sempre hi ha un silenci absolut, però de tant en tant sento com reté la respiració i es concentra per saber què passa aquí baix a la sala. Llavors sento –o em sembla sentir- un silenci diferent, especialment dens. Això m’acostuma a passar mentre escric el diari, i no crec que només sigui una imaginació meva. Com que jo tampoc no vull fer soroll, no escrc pas en folis i amb bolígraf, sinó que faig servir pinzell i un plec de papers d’arròs que he arranjat en forma de llibreta…”

• “4 de juliol de 2006

El nostre primer diumenge a la casa de Waldeggstrasse… La meva dona ha decidit que toca segar la gespa…

Devien ser quarts d’onze… Un parell d’hores després… trencava el silenci profund que fins aleshores hi havia a la urbanització, en engegar el motoret de la màquina tallagespa…

Potser van passar cinc segons… Els veïns del costat, que són una parella de jubilats, en pijama, han aparegut cridant, desencaixats i esveradíssims. M’han donat un ensurt de mort perquè amb el soroll que feia aquell aparell no els he sentit fins tenir-los gairebé al damunt. Les seves cares reflectien la ira d’unes quantes generacions d’avantpassats…

Quan han deixat de bramar, encara fora de si, m’han dit, en un anglès semblant al meu, escàs de subtileses, que deixés de fer fressa immediatament o haurien d’avisar a la policia, que els diumenges està prohibit fer qualsevol activitat que pertorbi el descans de tots.

M’he rendit de manera incondicional. Ho he guardat tot a la cabana i… he tornat a obrir el diari.

Definitivament, Borges tenia raó. Gent raonable. Cada dia m’agrada més aquest país.”

• “Els sorolls de la presó són diferents i únics. Hi ha sons que no es poden explicar si no hi has viscut. Converses delirants, a tota veu, van de bracet amb cadències i rumors ofegats, murmuris foscos […] Les veus que retrunyen contra els murs, tronant al vent… “

• “[…] dins la nit que havia caigut sobre la ciutat. Només el brunzit suaus del gran solenoide de sota la cúlpula i el trontoll llunyà d’algun tramvia que tornava a les cotxeres enterbolien el silenci, que per la resta era total. És com si visquéssim dins una orella que pateix d’acufen […]”

• “Quina pau. Precisament el segon motiu per iniciar l’Operació Comando va ser l’intent de recuperar la tranquil·litat. H. rememora amb enyorança la vida que duia abans que els veïns arribessin a la casa del costat, ara fa cinc mesos. D’ençà que l’Ajuntament va prohibir edificar més pisos alts al barri, els solars s’han omplert d’habitatges unifamiliars com el del costat, on havien viscut dues silencioses germanes solteres abans de morir amb pocs dies de diferència. Uns mesos després van arribar els veïns.

Un record: els veïns es van fer audibles per primera vegada a través de la paret del sancta sanctorum un dissabte a les 11.52. Va ser el soroll d’una corredissa, a la qual van seguir crits i rialles infantils, o sigui, l’inici de la fi.

El pitjor havia estat, amb diferència, la música que sonava al matí, al vespre i durant tot el cap de setmana, i que, procedent d’algun artefacte diabòlic, s’escampava d’un edifici a l’altre i s’estavellava al seus timpans, poc acostumats a aquestes intromissions.

A causa dels últims avenços tecnològics i de l’afany que devien sentir els veïns per escoltar música en un volum que superava la capacitat de resistència humana. Cada vegada que la música provinent de la casa dels veïns se li entortolligava entre els replecs del cervell, H. perfeccionava una mica més el seu pla d’acció, fins que va tenir enllestida la llista de passos que calia dur a terme. Així es va forjar l’Operació Comando.”

---

➤ Helen Macdonald, “F de falcó” (Àtic dels Llibres, 2016)

---

• •»Prrt. Prrt. Prrt. Un to d’interrogació una vegada i una altra, com una trucada telefònica d’un ocell des de la profunditat del fullatge. Això és el que em va arrancar del son. El soroll procedia d’un pinsà al til·ler del costat de la meva finestra. Em vaig quedar al llit observant com avançava la llum del dia mentre escoltava aquell so, que es movia per la capçada de l’arbre a l’altra banda del vidre. Era un crit de pluja, un bonic nom per a un soroll que sembla una pregunta sense resposta. Ningú no sap per què l’emeten els pinsans, però el nom procedeix d’una vella tradició que diu que anuncia mal temps. […]»

---

➤ Anna Ballbona, “Joyce i les gallines” (Anagrama, 2016)

---

• “Després d’enviudar, en Deri es va tornar a casar i, per tant, els veïns van córrer a fer-li esquellots; és a dir, es van presentar a casa seva armats amb tot d’estris casolans per fer prou soroll perquè s’avingués a complir amb allò que es considerava convingut en unes segones núpcies: que tragués una mica de menjar i beure per al respectable veïnat […] Amb rituals com aquest, el poble dictava sentència. […]”

• “Roma al segle I […] Marcial […] Viu en un apartament de dues habitacions al tercer pis d’un edifici de lloguer. Constantment es queixa del soroll, que no el deixa dormir perquè els combois de mercaderies només poden circular per la ciutat de nit, de tal manera que, tan bon punt s’ha acabat el concert dels carros que maniobren i dels cotxers que es barallen, comença a punta de dia el dels comerciants que obren les parades entre crits. […]”

• •»Tot això m’hauria pogut convenir, però en tornar a la meva cel·la les coses se’m van tòrcer (…). De vegades anava a fumar a la finestra, per constatar que les coses aquí també s’havien deteriorat des dels temps de Huysmans: la línia de TGV passava per l’extrem del parc, a dos-cents metres a vol d’ocell, els trens encara anaven a tota velocitat i l’eixordadissa dels automotors sobre els rails trencava, diverses vegades cada hora, el silenci meditatiu d’aquell indret»

• •»[…] Els trens suïssos són espais on pràcticament res no altera la lectura. Els passatgers no parlen pel mòbil, i si algun s’hi atreveix, manté una conversa breu i amb la mà al davant de la boca, esmorteint les ones sonores. Tots aquells que trien escoltar música ho fan a un volum respectable, que poques vegades molesta els altres. La minoria que viatja acompanyada només parla quan és estrictament necessari, és a dir, gairebé mai: deixa anar el comentari, en rep la resposta, medita una rèplica que acostuma a ser breu i tot seguit desvia la vista cap al paisatge o cap al seu llibre. […]»

• •»Soroll. Això són totes dues, juntes i per separat. L’Olga és soroll perquè n’està farcida, com una casa abandonada plena de cacofonies disperses que, encadenades, fan por. El seu riure és soroll. La seva veu també. Parla com sona, no com pensa. I hi sent en estèreo, entestada a fer públic el poc que és, perquè a ella el que és li sona bé. L’Emma, al contrari, necessita soroll per no ser. El soroll de l’Olga n’ofega molts altres que ella prefereix oblidar, còmodes totes dues en aquest binomi perfecte contra el qual fa temps vam decidir deixar de lliutar. […] «

• “La cosa més terrible que li ha passat a la gent d’ara, diu, és que que ha començat a tenir por del silenci. En comptes de buscar-lo com un amic o una font de renovació, ara s’intenta fer-lo callar per tot els mitjans possibles. Fins fa pocs anys, diu, la gent encara podia redescobrir el valor del silenci quan sortia dels confins de casa. Encara que el seu primer instint un cop a casa fos encendre la ràdio o el televisor, quan sortien per la porta havien de deixar enrere tots aquests sons. Però ara, diu, ara poden agafar els walkmans i posar-se’ls a les orelles i no estar mai sense la seva música espantosa. És una droga, diu, i s’hauria de tractar com a tal. És més nociva que el cànnabis i tan addictiva com l’heroïna. En el fons, diu, és un hàbit, una forma de por i de desesperació; la por del silenci és la por de la solitud, diu, i la por de la solitud és la por del silenci. La gent té por del silenci, diu, perquè ha deixat de confiar que el món exterior li pugui dur la renovació. Per a ells, el silenci només és la constatació d’un abandonament. I tant és si el que escolten és Mozart o música d’ascensor, si és rock o jazz, perquè és el soroll pel soroll, soroll per foragitar el silenci. Com pot trobar la força per ser feliç, la gent, si té tanta por del silenci?”

• •»[…] La meva ciutat ja no és la Barcelona sorollosa d’avui, que intenta ser optimista, la ciutat esventrada… […] Aquesta ja no és la “ciutat sonora” del poeta Marià Monent, Ja no hi ha empedrats, ni carros que s’hi recolzen. Avui sentim l’espetec de les motos, el xerric dels cotxes, una alarma que es dispara, una frenada que esquinça l’aire, un autobús que bramula. Res no et deixa sentir els xiulets dels trens ni les sirenes dels vaixells. […]»

•• «El soroll sota la màscara del silenci la persegueix d’ençà que era ben jove […] Des de les cinc del martí fins a les nou del vespre els altaveus escopien una música eixordadora. Ella tenia ganes de plorar, però la música era alegre i no la podies defugir enlloc, ni als vàters ni al llit, sota la vànova. Pertot hi havia altaveus. La música era com una canilla de gossos que la perseguia.
Llavors pensava que l’univers comunista era l’únic on regnava aquella barbàrie de la mús…ica. A l’estranger, constata que la transformació de la música en soroll és un procés planetari que fa entrar la humanitat en la fase història de la lletjor total. El caràcter total de la lletjor s’ha manifestat d’entrada amb l’omnipresent lletjor acústica: els cotxes, les motos, les guitarres elèctriques, els martells pneumàtics, els altaveus, les sirenes. L’omnipresència de la lletjor visual no trigarà gaire a arribar»