|
Cap
altra cosa hauria de preocupar tant un consistori com garantir
que els ciutadans gaudeixin del necessari silenci.
ara
que el carrer pompeu Fabra és un enorme trencaclosques de
pedres i ruïnes en mans d´arqueòlegs i que, per tant, ni
cotxes ni motos hi poden transitar de cap manera, els
estadants hem après a fruir del tresor més gran al qual pot
aspirar un ésser humà: el silenci. De nit, al balcó, arriben
netes les converses dels bars propers i el repic de les hores
de tots els campanars de Girona.
El silenci permet la
contemplació del cel estrellat d´estiu amb un afegitó de
reflexió còsmica, de necessària filosofia. Enmig del silenci
les converses flueixen suaus i benignes. Al llit, el son
sobrevé bressolat per la sonsònia dels grills, per la remor
incerta de les converses, pels sorolls amics dels veïns
d´edifici.
La negació més important de la ciutat (i per
tant de la convivència) és el soroll. Bona part del neguit, de
l´estrès i de la morbilitat dels gironins és deguda a la
contaminació acústica. En un entorn sorollós, les oïdes se´n
ressenteixen; la veu pateix; el cervell s´estova.
L´Ajuntament dedica el títol III de l´Ordenança de
convivència ciutadana al Comportament dels ciutadans respecte
als sorolls. El text és ben explícit: «La producció de sorolls
a la via pública o a l’interior dels immobles s’haurà de
mantenir dins dels límits del respecte mutu». Se´n posen
exemples i fins i tot s´explica el procediment a seguir pels
afectats: «La Policia Municipal a requeriment de tercers
comprovarà si els actes o les activitats que es desenvolupin
produeixen sorolls que suposin l’incompliment del que disposa
aquesta Ordenança». El problema no és la llei, sinó el poc
interès d´alguns ciutadans a tenir silenci. |
