• 
• 
• 
• 
• votar
  
• enviar
• imprimir

30/5/2007  CRÒNICA DES DE ROMA //
ROSSEND DOMÈNECH

El silenci de les campanes

Un es preguntava aquest matí pel so de les campanes a la ciutat. Al poble
d’origen encara toquen a morts, anuncien un bateig i el pas, lent o ràpid, de
les hores. En el passat sonaven a sometent i a incendi als boscos. A Roma,
marquen només el rellotge i l’arribada del vespre, un ritu religiós oblidat.
Però les volen fer callar igualment i a tot el país els posen la vida
difícil.
Potser les campanes ja no serveixen de res, perquè expressen la
cultura d’una mena de comunitat que ja ha estat reemplaçada per una altra de ben
diferent. En cas que s’incendiïn els boscos, es crida els
bombers.
L’Ajuntament de Gènova ha imposat multes, argumentant que són causa
de contaminació acústica. A Rimini, un parroquià ha denunciat les campanes i el
tribunal ha obligat a posar-los un silenciador. Un jutge de Montefiascone ha
absolt el monsenyor del lloc, perquè el repic de les seves campanes «no destorba
la tranquil.litat pública», com l’acusaven els feligresos. Davant de l’allau de
protestes, els bisbes del país van treure no fa gaire un «reglament sobre el so
de les campanes». Poc després, el cardenal de Milà va dictar un decret
aconsellant una «adequada moderació en l’ús de les campanes i en la durada» del
so: dos minuts de repicament els dies laborals i tres minuts els festius. Altres
bisbes aconsellen usar-les únicament durant el dia.
Les queixes tenen
història. Durant els anys 60, el cardenal de Milà, elegit després papa amb el
nom de Pau VI, va imposar que comencessin a sonar només a partir de les set del
matí i que guardessin silenci des de les set del vespre, perquè a la ciutat hi
havia molts obrers que es llevaven abans que sortís el sol. A l’arribar al
Vaticà, va disposar el mateix per a Roma, encara que no sembla suficient.
Les
campanes de Roma ja no informen la comunitat, perquè han arribat la ràdio, la
tele, el correu electrònic i els mòbils. Però, com les altres campanes, han
acompanyat la seva història. Als pobles de Normandia van anunciar el
desembarcament dels aliats. A la Tosca de Pucini subratllen el drama i
els seus batecs tenyeixen les pàgines de Dante i García Lorca. Les campanades a
mort de Llach es confonen amb les de Hemingway, denunciant la mort de les
llibertats.
Hi ha les campanes romàntiques de Schiller i les èpiques de
Mascagni. Les d’Ovidi i Eurípides. Les de Fedre i Aristòfanes. Recentment José
Saramago va recordar aquell pagès de Florència que amb els redoblaments de les
campanes va anunciar, en època feudal, la mort de la justícia. Les cases de les
campanes –espadanyes, agulles i torres– firmen els cels dels burgs medievals i
de les ciutats renaixentistes. Una campana dels tribunals pontificis, avui
Congrés d’Itàlia, anunciava fins al segle XIX el final de la jornada laboral i
el seu ressò se sentia per tota la ciutat. Però el soroll del trànsit modern,
amnistiat de contaminacions acústiques, ofegaria avui el seu so.
Un es
pregunta si, una vegada silenciades les campanes, els carrerons del centre de
Roma o les òrfenes perifèries urbanes seguiran sent les mateixes.