• 
• 
• 
• 
• votar
• enviar
• imprimir
• 0 comentaris

15/9/2009  L’ENTREVISTA AMB L'OTORINO

Jordi Coromina: «El silenci és el millor amic de l’oïda»

L’edat dels seus nous pacients va baixant a mesura que la indústria perfecciona els aparells d’audició de música, en especial, els auriculars i la potència del so.

–¿Ens estem quedant sords?
–La població, de totes les edats, està perdent capacitat auditiva, sens dubte. És un problema intrínsec a la civilització occidental, que s’ha agreujat moltíssim amb els aparells d’audició pel sistema MP3. El trànsit d’una gran ciutat, com ara Barcelona, ja arriba als 80 decibels (db), quan el límit fisiològic tolerable són 60 db. A partir d’aquest llindar, el nervi auditiu es lesiona. Pateix un trauma acústic, una espècie d’envelliment.

–¿Què passa amb el sistema MP3?
–L’objectiu dels aparells que reprodueixen música per MP3 és aconseguir que el so arribi a l’oïda, i al cervell, de forma directa i sense interferències. Que la recepció sigui immillorable. Els seus auriculars s’introdueixen a l’orella i la música se sent des de dins, cosa que resulta molt més agressiva que quan se sentia a través dels mecanismes externs embolicats d’espuma.

–¿A quin volum arriben?
–Fins a 150 db. Molt alt. Moltíssim. Encara que alguns aparells porten autolimitadors de volum –que s’activen a voluntat de l’usuari–, els joves solen escoltar la seva música a intensitats altíssimes, de més de 90 db. Molts la senten a 100 o 120 db, i a totes hores: a casa o al carrer, i això empitjora les coses, perquè en ambients sorollosos necessiten augmentar més el volum.

–Els aparells porten autolimitadors de volum, però mantenen la seva potència d’origen.
–És clar. La casa Apple va rebre fa uns anys denúncies mèdiques de pacients dels Estats Units que havien perdut audició, i llavors hi va introduir l’autolimitador. La UE va emetre una normativa que aconsella a la indústria no fabricar aparells de so MP3 amb més de 100 db de potència. És la teoria.

–¿Quines conseqüències té, això?
–Estem visitant persones de 40 anys amb presbiacúcia, l’oïda cansada, una pèrdua d’audició fisiològica que normalment s’inicia passats els 55 anys. I cada vegada hi ha més persones joves amb audiòfons.

–¿Les seves alertes tenen repercussió?
–En absolut. Els metges tenim molt poca capacitat d’influència. Aquesta situació empitjora i, a més, és imparable. Cada vegada hi ha més gent que escolta música per aquests aparells, i ara s’han estès a les persones de 50 i 60 anys, que també n’escol-
ten a totes hores, encara que a menys volum.

–¿Com afecta el soroll l’oïda?
–Accelera l’envelliment i la mort de les cèl·lules que recullen el so ambiental. Aquestes cèl·lules, els cilis, són milions de pèls diminuts que s’allotgen a la còclea, que és el nostre aparell d’audició. El soroll les agredeix i les espatlla amb molta facilitat. Les cèl·lules que més es lesionen són les que recullen el so agut. Per això cada vegada hi ha més persones que hi senten, però no entenen el que se’ls diu: és perquè només capten els sons greus.

–¿Escoltar programes informatius per ràdio amb els auriculars dins de l’orella també és arriscat?
–No tant. Els factors que més lesionen l’oïda són la intensitat del volum, el temps d’audició i la irregularitat del so. La ràdio parlada és bastant regular. Hi ha una regla universal que diu que no s’ha d’escoltar música més de 60 minuts seguits a més del 60% de la capacitat de l’MP3. En especial, si és música irregular, com el rock. La clàssica lesiona molt menys.

–¿Són lesions irreversibles?
–Sí, excepte si s’han produït de forma puntual, durant un concert en directe de música rock, per exemple. Fa poc, vaig assistir a les dues actuacions d’U2 a Barcelona –hi vaig anar com a otorino, perquè el cantant Bono va tenir un problema respiratori– i a l’acabar vaig proposar fer audiometries (nivell de capacitat auditiva) a 10 persones del públic.

–¿I què va detectar?
–A la sortida del concert, tots havien perdut entre un 9% i un 15% de capacitat auditiva. Al cap de 24 hores, la seva audició s’havia normalitzat. Això és el que els passa habitualment als qui van a concerts que, com el d’U2, arriben als 150 db de so. Són lesions reversibles, excepte per als que en aquest cas inicien un acufen, un xiulet intern i continu. Aquest xiulet no se’n va mai més.

–¿Els joves pateixen acúfens?
–Cada vegada més, i la majoria han sorgit a l’escoltar música a volum excessiu. En els adults són de causa desconeguda. L’acufen és la malaltia auditiva més molesta que existeix. Si intentes imaginar-t’ho, ho entens perfectament: significa tenir dia i nit, aquí ficat al cap, un soroll agut o greu –booooo, o piiiii– que va amb tu dia i nit. Sempre. Causa depressions.

–¿Quina és la població del món que hi sent més bé?
–Els natius de la selva, els agricultors que treballen sols i els monjos que viuen en silenci. El silenci és el millor amic de l’oïda. Qualsevol natiu zulu, o de l’Amazones, de 75 anys, té més capacitat auditiva que un occidental de 40.