A LA SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA

del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

Na SÍLVIA CRESPO DÍAZ, Causídica, en nom i representació de l’Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica (ACCCA), segons consta acreditat en aquestes actuacions, davant de la Sala compareixo i com millor procedeixi DIC

Que per mitjà del present escrit i en la representació que ostento formalitzo la DEMANDA en aquestes actuacions, fonamentant-la en els següents fets i consideracions jurídiques

FETS

PRIMER.— Objecte del present recurs.

L’objecte del present procés contenciós-administratiu ho constitueix la impugnació de determinats preceptes de l’Ordenança General sobre el Medi Ambient Urbà (OGMAU), de 1999, de l’Ajuntament de Barcelona, i referits a unes concretes regulacions de la contaminació acústica a aquest municipi. La nostra pretensió de nul·litat se centra en la taula de l’Annex III.1 que estableix els «Nivells sonors guia en l’ambient exterior» (foli 765 de l’expedient administratiu), així mateix en el paràgraf tercer de l’esmentat Annex III.1, referent a dita taula de nivells en l’ambient exterior (foli 766 expedient, «La delimitació de les zones de servitud, com també els nivells sonors guia que s’hi permeten, es determinaran a cada cas concret de forma específica»), i en l’apartat segon de l’Annex III.4 «Regulació del funcionament, nivells màxims i metodologia de mesurament per als avisadors acústics. En el cas de les sirenes» (foli 767 expedient). Per tant, renunciem a sostenir la impugnació respecte de la resta dels preceptes esmentats en l’escrit d’interposició d‘aquest recurs.

A més a més de la peça principal de la que es composa l’expedient administratiu, tramès per l’Administració demandada, s’ha completat amb el text de l’Ordenança sobre el control de la contaminació per agents físics, de 1982 i 1983, amb el Mapa de Sorolls, de 1997, i amb el projecte de zonificació acústica de la ciutat, de juny de 2000. El motiu d’aitals complements ho suposà la necessitat de tenir present l’anterior text normatiu referent a la contaminació acústica, de 1982/83, en tant que així, tenint-lo en compte, es va operar per part del Consistori barcelonès a l’hora d’elaborar la nova normativa i per les contínues referències que es fa del mateix en l’expedient. D’igual manera el Mapa de Sorolls, ja que en l’establiment dels límits de decibels de soroll s’ha de tenir en ment una determinada realitat. Pel que fa a la zonificació acústica, com exemple de quina és l’aplicació de dita normativa i les possibilitats que ofereix el seu contingut, en especial el qüestionat aquí i, en aquest sentit, com un apèndix o continuació de la mateixa.

SEGON.— Elaboració de l’Ordenança.

Després de varis esborranys i havent rebut i contestat les consideracions, crítiques, al·legacions i suggeriments escaients i realitzats dins dels períodes d’informació pública, l’inicial i el prorrogat, el Ple l’Excel·lentíssim Ajuntament de Barcelona aprovà, el 26 de març de 1999, la vigent Ordenança General sobre el Medi Ambient Urbà (OGMAU), publicada, per mitjà del corresponent anunci, al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona el dia 16 de juny del mateix any.

 

TERCER.— Taula dels nivells guia per l’ambient exterior. Annex III.1 OGMAU.

A) Normativa derogada.

La normativa a la que deroga l’actual en matèria de límits de sorolls es contenia, igualment, en una taula que establia uns determinats límits del soroll permès a la ciutat.

L’anterior normativa (Ordenança sobre el control de la contaminació per agents físics, de 1982/1983, pàgines 42 a 47, complement d’expedient) fixava els límits de soroll ambiental (si bé únicament es referia al soroll de fons, pàg. 68, i que l’actual sí defineix, art. 43 OGMAU, foli 733 expedient) segons l’existent a la realitat, el que efectivament es constatés com a soroll de fons (des dels 30 dB(A) fins als 80 dB(A) ) i que una determinada activitat no podia incrementar més enllà de 0 a 2 dB(A) segons, es reitera, el realment existent a l’atmosfera de la via pública.

Varia, per tant, la forma d’establir els límits permesos de soroll ambiental.

B) Normativa vigent.

Amb la normativa aprovada per l’Ajuntament de Barcelona el 1999, desapareix el criteri del soroll de fons, l’ambiental que efectivament es dóna a la realitat en absència de les fonts puntuals que el fan agreujar, i per fi de poder determinar la correcció d’un increment del soroll existent.

L’actual normativa introdueix dos criteris nous pel que fa al soroll ambiental o d’immissió a l’ambient exterior:

a) uns límits màxims que no es poden sobrepassar (taula de decibels de l’Annex III.1), i

b) uns factors correctors, expressats en decibels, que s’han d’afegir a una mesura concreta del soroll d’immissió en ambients interiors, el soroll que es percep des de l’interior d’un edifici (foli 767 expedient).

En ambdós casos es prescindeix del soroll de fons (definit, com s’ha esmentat abans, per la mateixa normativa i que es pot comprendre com aquell soroll habitual o natural a una determinada zona). No únicament es prescindeix de l’esmentat tipus de soroll, sinó que s’imposa un altre (precisament el soroll ambiental urbà, definit en el mateix art. 43 OGMAU) probablement més alt en algunes parts de la ciutat: de 50 dB(A) (límit nocturn per a les zones menys sorolloses) a 75 dB(A) (límit diürn per a les zones industrials). Fins aquests llindars d’intensitat acústica es permeten els increments del soroll de fons existent a una zona, independentment del què es pogués percebre com a veritable soroll de fons (art. 45.3 OGMAU).

Mentre que abans, sota la vigència de l’ordenança de 1982/83, es restringia el soroll segons el que es pogués constatar de manera efectiva a la realitat diària, ara, amb la nova ordenança sobre el medi ambient urbà, es permet fins a uns llindars que l’Administració fa passar com a necessaris o racionals per a una ciutat.

C) Recomanacions internacionals.

Excepte el límit assenyalat en el paràgraf segon de l’Annex III.1 (folis 765 i 766 expedient, és a dir, 45 dB(A) nocturns per a aquelles parts de la ciutat, qualsevol quina sigui la seva zona acústica, on no pugui accedir el trànsit rodat, essent aquest, pel que es desprèn, l’únic potencial agent contaminant acústic al carrer, mai la veu humana), la resta de límits s’aparten del que les organitzacions internacionals expertes en la matèria han recomanat com a òptim raonable per preservar la salut i el medi ambient. S’adjunten com a DOCUMENT NÚM. U el Llibre Verd de política futura de lluita contra el soroll, de la Comissió Europea, de 1996 (en especial pel que fa a la pàgina 14), i DOCUMENT NÚM. DOS el text de World Health Organitation, Guidelines for Community noise, London, 1999 (en especial la pàgina 65), extret d’ http://www.who.int/peh/noise/noiseindex.html, respecte del qual en fase de prova es demanarà la seva traducció per no haver estat possible realitzar-la en la formalització de la demanda atesa la peremptorietat del termini. Des dels 50 dB(A) (període nocturn per a les zones poc sorolloses) fins els 75 dB(A) (per a les zones industrials i durant el període diürn) els valors superen dites recomanacions.

Cal esmentar que l’art. 46.4 OGMAU sí estableix clarament que serà l’Alcaldia l’òrgan que determini d’acord a les recomanacions internacionals els límits de soroll admissibles per «ambients interiors». Resulta interessant comprovar la limitació de la competència de l’Alcaldia a l’hora d’establir aitals limitacions: únicament per a ambients interiors. Les propostes i orientacions internacionals no fan dita limitació o, per millor dir, no discriminen un àmbit de l’altre; senzillament estableixen els òptims pels ambients exteriors i els interiors.

Límits pel soroll ambient que es recomana no sobrepassar a qualsevol atmosfera i la impossibilitat d’aconseguir-los no farà resignar-se al que és ser realista o necessari per la circulació i mobilitat d’una ciutat o les activitats humanes, sinó que imposarà l’adopció de polítiques ambientals més restrictives a fi de preservar i defendre el medi ambient.

Si bé el fet d’apartar-se de les recomanacions internacionals ho és en referència a tots els límits de la taula, resulta d’una especial transcendència els establerts per les zones II i III, ja que són zones de la ciutat en què predomina el sòl urbà i sempre d’ús d’habitatge i residencial (si bé per les zones III compartit, que no compatibilitzat, amb usos comercials i de serveis), on fàcilment es fa presumible la necessitat de silenci o, si més no, d’un règim de soroll (tant en els seus aspectes d’intensitat com de freqüències) que permeti una vida quotidiana salubre, agradable i idònia pel «desenvolupament de la persona» (en paraules de l’art. 45 de la Constitució) i que possibiliti efectivament el descans nocturn.

D) Criteri bàsic autonòmic

A l’ensems de l’anterior, la taula de decibels únicament coincideix amb els valors de soroll proposats per les zones d’alta sensibilitat acústica establerts per l’article 9.2 de la Resolució del Departament de Medi Ambient, de la Generalitat de Catalunya, de 30 d’octubre de 1995 (DOGC núm. 2126, de 10 de novembre). Per la resta de zones (segons com es defineixen en l’art. 8 de la mateixa Resolució) els límits sonors s’incrementen en cinc decibels respectivament (zones de serveis, de sensibilitat acústica moderada, zona III taula Annex III.1 OGMAU, i zones industrials, de sensibilitat acústica baixa, zona IV taula Annex III.1 OGMAU).

Això constata el que s’exposà per l’ACCCA en període d’al·legacions: el «clar retrocés» que significa la normativa municipal en comparació amb la proposta autonòmica de qualitat acústica bàsica (foli 433 expedient, i per molt que el Consistori confongués les comparacions, foli 708 expedient).

E) Mesurament del soroll.

A tot l’anterior s’ha d’afegir un altre fet: l’establiment de les regles per realitzar la medició del soroll ambiental i verificar la seva correcció quan es percebeixi des de l’interior dels habitatges (folis 766 i 767 expedient).

Per aquesta comesa, la determinació del soroll que causat des de l’exterior a una vivenda s’estarà obligat a suportar a un ambient interior, s’han d’aplicar, després del corresponent mesurament, uns factors correctors que depenent de l’activitat que genera el soroll i el seu tipus (amb o sense components tonals, tons continus, o essent de tipus impulsiu), s’haurà d’afegir a la mesura concreta amb un màxim hipotètic de 18 decibels (a restar dels límits de la taula de l’Annex III.1). El mesurament s’ha de realitzar amb la finestra o balcó «obert de bat a bat», el que revela que fins aquell límit de soroll s’haurà (o hauria) de suportar a l’interior de l’habitatge

F) Insalubritat dels límits sonors.

Els tres apartats anteriors ( C), D) i E) ) posen de manifest la intolerància per a la salut humana dels límits que de bell nou s’han introduït en l’ordenament jurídic local de Barcelona. I d’aqueixa intolerància sorgeix el fet que no s’hagin de suportar els mateixos. D’aquí que els límits sonors establerts per l’Administració local barcelonesa "s’haurien" de suportar.

En aquest sentit, els límits decibelemètrics que es fixen per a cada zona (especialment per les de tipus II i III, és a dir, des dels 55 dB(A) nocturns, fins els 70 dB(A) diürns, segons estableix la taula) es converteixen en els límits que s’haurien de suportar a l’interior d’habitatges i locals en general, i per causa en activitats que es desenvolupin a la via pública (per exemple, el trànsit) o en altres edificis no adjacents. Ni 55 dB(A) nocturns, continuats o esporàdics, ni molt menys 70 dB(A) durant el dia són suportables per cap ésser humà i, per això, no s’haurien de suportar, són agressius per a la salut i benestar de les persones, ablatidors dels drets fonamentals de la persona a la intimitat, inviolabilitat de domicili (art. 18.1 i .2 CE) i integritat física i psíquica (art. 15 CE).

G) Dintells del Mapa Sònic.

La imatge acústica que ofereix el Mapa de Sorolls, de 1997, i referit a aquest any, és el d’una ciutat amb una contaminació acústica bastant generalitzada, en el llindar de la "tolerabilitat" (com així agrada dir-ho a la cartografia acústica de la ciutat, pàgines 10, 11, 13 a 15, 19 a 26, pel que fa als mesuraments diürns, i 27 a 29, pel que fa als nocturns, totes elles del Resum del Mapa Sònic, complement d’expedient. Cal destacar en els límits nocturns que la segona dada en importància ho suposa l’alta contaminació acústica nocturna que es comprova a la pàg. 29 del Mapa de Sorolls, taula 3.3.2. «condicions a millorar») i amb un altre aspecte de rellevància als nostres efectes: l’existència de zones negres o altament contaminades pels efectes del soroll, tot superant els 75 dB(A) de mitjana (més del 7 % dels vials durant el període diürn, pàg. 24 Mapa Sònic). Les zones que en 1997 es podien classificar com silencioses (per sota dels 50 dB(A) ) es feien bastant estranyes: no arribaven al 0,50 % de la superfície total de la ciutat en període diürn (pàg. 23 Mapa Sònic), i el 6 % i escaig durant el nocturn (pàg. 29 Mapa Sònic).

En general, els límits contrasten amb una de les finalitats declarades per l’ordenança (art. 2.3 OGMAU, foli 729 expedient): preservar el silenci com a valor ambiental.

Alhora, dits nivells normatius no fan altra cosa que intentar ajustar el règim de soroll de cadascuna de les hipotètiques zones en les que es pot dividir la ciutat de Barcelona (fet que es constata amb la zonificació acústica) amb el que se’n va registrar l’any 1997 (data del Mapa de Sorolls) i que permet per determinades zones una intensitat sonora insalubre (zones II i III).

La norma limitativa del soroll, a través de la taula de l’Annex III.1, recull i assumeix, per tant, la realitat física, agressiva de part del medi ambient acústic de la ciutat, que es constatà el 1997. Conseqüentment, la norma de protecció ambiental incorre en incongruència, ja que fixa una realitat atemptatòria del medi ambient, en comptes d’establir uns límits raonables i òptims, protectors de la salut i l’entorn. Contràriament a pretendre reduir el soroll existent, la taula de l’Annex III.1 el manté i el cobreix de juridicitat.

QUART.— Paràgraf tercer de l’Annex III.1 OGMAU referent a les zones de servitud acústica.

La norma és de nova introducció a l’ordenament jurídic local del nostre municipi i compta amb el precedent de l’art. 9.3 de la Resolució del Departament de Medi Ambient, de 1995, abans citada, i d’on extreu part del seu redactat. La norma, en concordança amb el precepte de l’art. 45.2 OGMAU, es refereix a aquells tipus de zones i parts de la ciutat especialment afectades per una determinada classe de soroll.

Després de restringir el seu àmbit de pertinent declaració i deguda protecció a aquelles parts de la ciutat on el soroll provinent de les «infrastructures de transports o altres equipaments públics que ho exigeixin» (art. 45.2 OGMAU) es faci especialment insuportable i feixuc, estableix que tant el límit de soroll permissible com l’abast de la zona afectada «es determinaran a cada cas concret de forma específica».

«Es determinaran» el règim de soroll i l’abast de la zona afectada. Essent aquest el resultat d’haver seguit un procediment, i amb unes determinades conseqüències inherents a aital declaració i coherents amb un cert criteri. Ni el procediment ni el criteri —la raó— (malgrat l’esmentat en el paràgraf 4^t del mateix article 45 OGMAU) que ha de causar la declaració de zona de servitud acústica ni les conseqüències —els efectes— d’aqueixa s’esmenten o regulen explícitament. Tota la regulació es concreta i se centra en aquell «determinaran». I en aquest sentit, és convenient destacar que entre els efectes d’aital declaració no s’ha assumit ni recollit l’efecte jurídic previst a l’art. 31 de la Resolució del Departament de Medi Ambient, de 1995: poder limitar, prohibir o restringir el trànsit quan per la seva causa s’incrementin els nivells de soroll i els efectes o la percepció de la contaminació acústica.

Corresponentment a aquest fet regulador, i com a conseqüència del mateix, la zonificació acústica de la ciutat de Barcelona (pàgs. 1 i 3 de la zonificació, complement) o bé nega les actuals zones de servitud, en tant que encara s’han de constatar, o bé nega les mesures sobre el trànsit. És a dir, estem davant d’una norma amb una regulació massa flexible que possibilita arbitrarietats o, dit en altres termes, la deficient i quasi inexistent regulació de les zones de servitud acústica opera i ha operat així en la zonificació acústica com un element de desprotecció de determinades parts de la ciutat amb un règim de soroll sever.

S’ha de constatar i fer avinent que per una altra tipus de contaminació, l’atmosfèrica (que també afecta al mateix sistema ecològic, l’atmosfera, on es percep el vector ambiental so/soroll), arts. 28 a 30 OGMAU (foli 732 expedient), es preveu quelcom similar per aquelles parts de la ciutat on la concentració de certs gasos assoleixin determinats nivells: les zones atmosfèricament contaminades. Per aquestes sí es preveu el criteri (el dintell de contaminació) que donarà lloc a la intervenció protectora de l’Administració, així com els seus efectes. En qualsevol cas, és interessant comprovar, per parangó amb altres fenòmens pol·lucionants, la menor restricció i intervenció administrativa que es dóna en l’ordenança de 1999 en allò referent a la contaminació acústica que poden comportar les infrastructures viaries o altres equipaments públics que ho reclamin (i només aquest tipus d’infrastuctures o equipaments, mai altres causes).

CINQUÈ.— Soroll de les sirenes dels vehicles d’emergència. Apartat segon de l’Annex III.4 OGMAU.

A) Normativa anterior - normativa actual.

La norma reprodueix l’apartat 2ⁿ de l’art. 44 de l’anterior Ordenança de 1982/83, del control de la contaminació per agents físics (pàg. 28 de l’Ordenança anterior, complement) i, alhora, incorpora dues novetats: els avisadors acústics dels vehicles d’emergència hauran d’estar proveïts d’un dispositiu dia-nit que reguli la seva intensitat sonora, i el mesurament d’aquesta. L’essència de l’anterior norma es manté: regulació del soroll de les sirenes dels vehicles d’emergència únicament durant el període nocturn i amb una intensitat d’entre 70 i 90 dB(A).

B) Regulació diürna.

Malgrat que en un principi, a l’aprovació inicial de l’ordenança, es va adoptar un criteri general de regulació, sense distincions (foli 190 expedient, punts 8è i 9è: 95 dB(A) d’intensitat màxima autoritzada, amb la possibilitat d’augmentar-la fins a 105 dB(A) depenent de la velocitat assolida pel respectiu vehicle, i sense entrar ara en la seva pertinència), més tard (foli 416 expedient) es va suprimir pel criteri del grup tècnic assessor de l’Ajuntament i en el text que es va considerar definitiu i que, així mateix, es va aprovar definitivament (foli 767 expedient).

La regulació de les sirenes dels vehicles d’emergència, per tant, queda concentrada al període nocturn i el canvi de criteri (d’una regulació genèrica, en l’aprovació inicial, a una regulació parcial en l’aprovació definitiva) no apareix explicitat en la resta del procediment d’aprovació de la normativa.

Encara que puguem pecar de reiteratius, s’ha de dir que des de les 8:00 h. fins a les 22:00 h. del dia, no hi ha límit d’emissió del so de les sirenes dels vehicles d’emergència o, per millor dir, l’única regulació que es pot llegir (la referida al període nocturn) implica, per deducció, que durant les hores del període diürn la regulació mínima que ha establert l’Ajuntament de Barcelona per aquest tipus d’aparells sorollosos és la d’un mínim: 90 dB(A) i el límit màxim s’ha d’entendre en el llindar del dolor (120-130 dB(A) ).

C) Regulació nocturna.

La regulació del so que puguin realitzar les sirenes dels vehicles d’emergència durant aquest període horari es composa de dos elements:

a) una limitació màxima d’emissió fixada en 90 dB(A), i

b) una mínima de 70 dB(A).

Això dóna lloc, entre altres aspectes del precepte, a establir una forquilla decibelemètrica (la diferència entre 70 i 90 dB(A) : 20 dB(A) ) massa ampla i amb un límit d’intensitat sonora insalubre.

D) Inadequada normativa.

Ambdues dades ( a) i b) ) del punt anterior d’aquest mateix fet cinquè s’han de tenir sempre i únicament presents pel període nocturn. I ambdós aspectes regulatius resulten estranys i incoherents al mateix període del dia. 90 dB(A) des d’una font emissora supera amb escreix l’adequat per la bona qualitat acústica per on circuli el respectiu vehicle d’emergència. I 20 dB(A) d’amplitud no respon a la mateixa exigència de protecció de la ciutadania envers el soroll.

Ambdues dades de la regulació pretenen trobar un punt d’equilibri entre el confort acústic i el caràcter imprescindible d’un servei d’urgència (mèdic, de policia o d’extinció d’incendis). Tal equilibri es decanta a la seguretat, amb sacrifici del medi ambient acústic. No hi ha equilibri, sinó que s’ha escollit una opció envers una altra: concretar la regulació al període nocturn, indeterminar-la pel diürn i considerar-la complerta amb dita reducció regulativa i indeterminació. En la cerca d’aqueix equilibri, la norma suposa la incapacitat del Consistori de donar protecció ciutadana amb la preservació del medi ambient.

E) Recomanació del Mapa de Sorolls.

En el resum del Mapa Sònic de 1997 (pàg. 57, complement), així com en la majoria dels volums del Mapa de Sorolls (s’adjunten per DOCUMENT NÚM. TRES les planes corresponents dels volums referents als Districtes de l’Eixample, Sants-Montjuïc, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Horta-Guinardó, Sant Andreu i Sant Martí) es concloïa amb la recomanació de «regular i controlar les sirenes, ...» , una regulació de les sirenes (a fi i efecte de fer possible el control de les mateixes, sense distincions) que hem d’entendre com més acurada a la realitat (el soroll que també provoquen durant el període diürn).

No cal dir que dita plausible recomanació no s’ha seguit de la manera que era d’esperar: una regulació complerta i sense addicions al què ja venia regint en aquesta matèria des de 1990. No havent-hi cap mena d’inconvenient a la regulació diürna dels avisadors acústics dels vehicles d’emergències. Tot el contrari, del fet primer (en allò referit al Mapa Sònic, la intensitat de soroll que aconteix a una ciutat) es desprèn la necessitat d’una regulació acurada a les necessitats ambientals d’una ciutat com Barcelona i enfront d’un impacte acústic d’immissió en l’ambient exterior com el que es deriva de les sirenes.

 

FONAMENTS DE DRET

I. De caire processal.

La competència territorial i objectiva d’aquest Tribunal, la capacitat processal i legitimació de la recurrent, i la impugnabilitat de la normativa municipal objecte d’aquest procés, vénen emparades pels articles 10.1.b), 14.1.1ª, 18, 19.1.a), i 25.1 de la Llei jurisdiccional de 1998.

 

II. Valoració general de l’Ordenança i la seva submissió a la legalitat.

Tenint present el material legislatiu existent a l’actualitat (en el seu sentit de llei formal aprovada pel Parlament) es pot afirmar que l’ordenança de l’Ajuntament de Barcelona no té un sostre normatiu que possibiliti determinar la seva correcció jurídica, al menys en els aspectes ambientals acústics aquí impugnats. Si més no, s’haurà de recórrer a altres normes tant de vinculació directa (Constitució espanyola) com indirecta (recomanacions internacionals que estipulen els límits sonors, i normes jurídiques similars que serviran com a referent paral·lel) que estableixen el marc jurídic amb el que s’ha d’enjudiciar la licitud de les previsions reglamentàries de l’Administració de Barcelona. En aquest sentit, molt bona part de la causa d’aquest procés contenciós administratiu es troba en aquesta falta de llei jeràrquicament superior que determinés la correcció ante juicio de les normes ara enjudiciades.

A això s’ha d’afegir que, excepte per la taula de nivells de soroll de l’Annex III.1, per les altres dues normes aquí qüestionades (zones de servitud acústica i regulació del soroll de les sirenes dels vehicles d’emergència) s’agreuja dita falta de normativa jeràrquica superior. En efecte, no solament aquesta és inexistent, sinó que a més a més les normes objecte d’aquest recurs no diuen el que haurien de dir des d’un punt de vista de protecció de drets col·lectius (media ambient i salut) i individuals (intimitat, descans, i altres).
A fi d’evitar aquesta lectura dels preceptes objecte d’aquest recurs, la seva regulació actual s’ha d’entendre completa, acabada. No és una incongruència per la nostra part, sinó de la mateixa normativa ara impugnada (tot el que hauria de dir ho dóna per fet amb el que ja consta escrit).

III. Il·legalitat de la taula de l’Annex III.1 de nivells guia per l’ambient exterior.

La norma que conté la taula de decibels permesos (els límits que fixa, cadascun d’ells per cadascuna de les zones de sensibilitat acústica) no està d’acord amb el postulat per l’art. 102 de la Llei 22/1998, de 30 de desembre, de la Carta Municipal de Barcelona, del Parlament de Catalunya. El precepte de la llei autonòmica és d’una claredat insalvable: l’Ajuntament de Barcelona «ha de formular i mantenir polítiques...» que donin compliment al mandat de l’art. 45.2 CE (defendre i restaurar el medi ambient, i juntament a aquest la resta de drets que comporta). El precepte especifica, per millor seguretat, quines són les obligacions del Consistori municipal barcelonès, què s’haurà d’entendre per una correcta política ambiental acústica: seguir les recomanacions internacionals en la matèria.

Per «polítiques» s’ha d’entendre, també, la mateixa ordenança com a norma jurídica que posa per escrit una determinada política: la mediambiental. Política legislativa que ja es formulà amb els esborranys de l’OGMAU (molt en particular en el novè esborrany, folis 54 i segs. expedient) i amb l’aprovació definitiva de l’actual normativa sobre medi ambient del municipi de Barcelona.

Els límits de soroll per les zones II, III i IV de l’Annex III.1 OGMAU, a més a més, no es corresponen amb la disposició de l’art. 11.3 de la Llei 22/1983, de 21 de novembre, de Protecció de l’Ambient Atmosfèric, del Parlament de Catalunya, en tant que exigeix l’esmentat paràgraf (introduït per la reforma operada per la Llei 6/1996, de 18 de juny) que tota regulació dels sorolls i les vibracions ho sigui d’acord amb el mínim de qualitat que «fixi el Govern de la Generalitat» que, als nostres efectes, s’ha d’entendre com l’establiment d’uns límits sonors ajustats als que conté l’art. 9.2 de la Resolució del Departament de Medi Ambient, de 30 d’octubre de 1995, citada en el correlatiu fet tercer d’aquesta demanda.

La nota d’arbitrarietat d’aquell apartament de les recomanacions internacionals es troba en el fet omissiu que per part de l’Ajuntament de Barcelona no s’ha explicitat o esmentat el raonament que el porta a establir uns límits de soroll superiors als indicats per experts en la matèria (Sentències Tribunal Suprem 3 de maig, i 21 de juny de 1985 —RAJ 4747, i 5684—) i com així exigeix implícitament la Llei de la Carta Municipal de Barcelona:
l’ «adequat» nivell de soroll (art. 102 Llei Carta Municipal de Barcelona) no és l’existent a la realitat de 1997 (malgrat que el Mapa Sònic s’entesti a qualificar com «tolerable» o «a millorar», és a dir, insalubre i perjudicial, respectivament) ni a l’actualitat, sinó l’òptim per «desenvolupar la persona» amb la major plenitud de salut i gaudi de drets fonamentals que comporta un medi ambient no tan sorollós. Ser realista, adequar-se a la realitat, en aquest cas d’establiment de límits de soroll no vol dir altra cosa que fixar aquests límits conforme a les necessitats ambientals i de salut pública: la protecció de l’atmosfera enfront de la contaminació acústica, i no adoptar l’existent, tot transposant-lo a la normativa vigent, ungint-la en la juridicitat.

Els límits de soroll, per una altra part, que estableix la taula adopta una idea equivocada, extreta de la mateixa realitat on pretén fixar: permetre més soroll allà on pot ocasionar més molèsties (zones habitades, zones II i III, apart de les de tipus I). La tesi adient per la protecció ambiental, de salut i altres elements i criteris que esmenta la mateixa ordenança (art. 2.1.b), .2.b) i .d), i art. 2.3 OGMAU), és la contrària: ésser més restrictiu en aquelles zones on la contaminació acústica pugui ocasionar més molèsties (apart de les zones tipus I). I això sense haver de significar una transposició dels valors de l’esmentada taula (capgirar cadascun dels valors pels seus inversos, els de la zona III per l’I i viceversa), sinó la disminució global de dits valors guia.

La taula decibelemètrica sanciona l’absurda realitat de "tant soroll n’hi ha registrat, tant soroll es necessita" i la contradicció jurídica de "tant silenci és necessari, tant o més soroll es permet".

Arribats a aquest punt resulta inevitable i inqüestionable portar a col·lació la coneguda per tots sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, de 9 de desembre de 1994, recaiguda en l’assumpte López Ostra vs. Regne d’Espanya. Apart dels apunts doctrinals i jurisprudencials que amb anterioritat a aquesta sentència feien veure i demostraven com la pol·lució ambiental que origina el soroll poden vulnerar drets fonamentals (intimitat i inviolabilitat del domicili), en tant que a l’impedir la tranquil·litat i descans afecten negativament aitals drets que vénen a significar «la protección del espacio físico en sí mismo y lo que hay en él de emanación de la persona. La regla de la inviolabilidad del domicilio es de contenido amplio e impone una serie de garantías y de facultades en las que se comprende las de vedar toda clase de invasiones, ...» (STC 22/1984, de 17 de febrer, Ft. Jc. 5^è), resulta interessant remarcar als nostres efectes l’expressió que emprea la sentència del Tribunal d’Estrasburg: «Naturalmente, ...» que sense necessitat que la salut de les persones es vegi greument mimbada, les agressions al medi ambient poden comportar, i comporten a la pràctica, les fallides dels drets fonamentals de la persona i el que signifiquen en les actuals societats (paràgraf 51, Publications de la Cour Européenne des Droits de L’Homme, Série A, Vol. 303, pàg. 54; «Es evidente...» pàg. 3773 Boletín de información Ministerio de Justicia e Interior, any XLIX, suplement al núm. 1747, 25 de juny de 1995).

La norma que ara contemplem (la taula de decibels permesos per a cadascuna de les zones acústiques de la ciutat de Barcelona), i les següents que després s’expliquen i es fonamenten, no dóna aquesta protecció enfront d’agressions ambientals. No únicament les consenteix, en base a una necessitat encara inexplicada, sinó que les sanciona jurídicament, legitima dita agressió ambiental i als drets fonamentals de la persona amb total irresponsabilitat de l’Administració pública.

L’important de la resolució judicial europea és fer veure que la protecció del medi ambient va més enllà de l’evident i superficial protecció de l’entorn físic (l’ús i gaudi que significa el dret a una biosfera amb determinats paràmetres físics i biològics de tal manera que es pugui desenvolupar la persona amb la màxima plenitud; Sentència del Tribunal Constitucional 64/1982, de 4 de novembre, Ft. Jc. 2ⁿ; en termes més amples la STC 102/1995, de 26 de juny, Ft. Jc. 4^t; en igual sentit Sentència Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (Sala Contenciosa Administrativa, secció 4ª) 109/1998, de 9 de febrer, Ft. Jc. 3^r; en concret, Sentència Tribunal Suprem (Sala 3ª) de 7 de novembre de 1990 —RAJ 8750— i Acte TS (3ª) 11 de maig de 1989 —RAJ 3867— ). Ens porta, dita protecció, a gaudir d’una manera efectiva dels drets fonamentals a la intimitat i inviolabilitat del domicili (art. 18.1 i .2 CE), a no patir tractes degradants o inhumans (art. 15 CE, en el sentit de no patir lesions), a la salut (art. 43.1 CE, STC 329/1993, de 12 de novembre, Ft. Jc. 4^t) i al descans (art. 24 Declaració Universal, conforme al qual s’han d'interpretar la resta dels citats ex art. 10.2 CE). La norma de la taula de decibels màxims permesos, es reitera, no compleix amb la finalitat no menys evident que ha transcendit de la interpretació de l’art. 45.1 CE a la llum de la jurisprudència sorgida del TEDH i ara ja ínsita en l’art. 25.2.f) Llei Reguladora de les Bases del Règim Local, de 1985, i art. 63.2.f) Llei 8/1987, Municipal i de Règim Local, del Parlament de Catalunya.

Si la mesura del soroll que prové de l’exterior a l’edifici on es percep s’ha de realitzar amb la finestra o balcó «obert de bat a bat» (segons disposa el punt 2 del protocol de mesurament de l’Annex III.2) essent la forma adient de mesurar els sons que provenen de l’exterior de l’habitatge, llavors tant la taula de l’Annex III.1 com el procediment de mesura de l’Annex III.2 (aquest no impugnat per ser tècnicament correcte) vénen a permetre que dins d’una vivenda es puguin enregistrar els límits de decibels de soroll que establí l’Ajuntament de Barcelona en la taula abansdita, i el mínim d’aitals límits que es s’hauran de suportar en un ambient interior és de 50 dB(A), fins els 70 dB(A), si bé amb un màxim hipotètic de reducció de 18 dB(A), per aplicació dels factors correctors esmentats en el correlatiu fet d’aquest escrit.

La norma dels límits decibelemètrics s’ha de considerar arbitrària per manca de fonament en el deure de suportar tal nivell d’intensitat de soroll, per pretendre legitimar uns límits màxims de soroll que no únicament contravenen el postulat de l’art. 45.2 CE, sinó per poder significar una fallida de les obligacions que l’art. 43 CE imposa als poders públics (transposat en l’àmbit competencial municipal pels arts. 25.2.h) LRBRL i 63.2.h) Llei 8/1987), ja que una manera de preservar la salut pública ve possibilitada per una normativa ambiental més restrictiva del que sembla la present de l’Ajuntament de Barcelona, de 1999, juntament amb la manca de defensa de drets fonamentals com els abans esmentats que es veuran, i es veuen, sense aquest tipus de protecció (la defensa enfront d’agressions ambientals), precisament perquè l’Administració pública competent a l’efecte no ha adoptat la cura d’establir uns límits raonables amb l’òptim de protecció de la ciutadania.

 

IV. Il·legalitat i arbitrarietat del paràgraf tercer de l’Annex III.1 referent a les zones de servitud acústica.

La norma incompleix la disposició de l’art. 11.3 de la Llei 22/1983, de 21 de novembre, de Protecció de l’Ambient Atmosfèric, del Parlament de Catalunya, en tant que exigeix que tota regulació dels sorolls i les vibracions comptin amb el mínim que «fixi el Govern de la Generalitat» que, als nostres efectes, s’ha d’entendre com el redactat de les zones de servitud acústica que es conté en l’art. 9.3 de la Resolució del Departament de Medi Ambient, de 30 d’octubre de 1995, ja citada.

La norma deixa de regular, a l’ensems de l’anterior, un àmbit degut de la competència mediambiental (límit sonor que determini l’obligació de la declaració de zona afectada de servitud acústica, procediment per a poder declarar-la, i efectes de la mateixa declaració) i desatén aquest interès públic a un medi ambient adequat. En aquest sentit dita norma fa deixadesa de la regulació d’una competència municipal (la de medi ambient, art. 25.2.f), LRBRL, i 63.2.f) Llei 8/1987) precisament alhora d’establir aital regulació.

Interpretats conforme a la jurisprudència sobre drets humans (art. 10.2 CE), la protecció del medi ambient transcendeix del què és l’aspecte físic de l’atmosfera, en la seva vessant de receptora d’ones sonores, i es passa a considerar i tenir present la incidència de la pol·lució ambiental en els drets fonamentals de la persona a la intimitat i a la inviolabilitat del domicili, examinats per la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de 9 de desembre de 1994, abans esmentada. En aquesta ocasió de les parts del municipi amb alts índex de contaminació acústica, el concepte indeterminat ‘medi ambient’ (i el seu seguit de drets conseqüents i implícits) exigia i exigeix una apreciació i protecció més acurada a la realitat on s’ha d’aplicar la norma sobre servituds acústiques.

Una normativa que es pot utilitzar com a parangó de l’OGMAU en matèria de servituds acústiques és l’aprovada pel Consistori municipal de Màlaga el 24 de setembre de 1999 (i que s’adjunta com a DOCUMENT NÚM. QUATRE). Les raons per haver aportat aquesta normativa municipal són de doble ordre. En primer lloc, perquè suposen, en general, el que no ha de ser una normativa reguladora dels sorolls i, en segon lloc, per la proximitat temporal amb l’aprovació de l’OGMAU. Malgrat tot, sí mereix ser destacada la regulació que fa la normativa malaguenya de les ‘zones acústicament saturades’ (arts. 54 a 56).

A l’igual que la barcelonesa, és de caire parcial, oblida altres possibles focus generadors d’una excessiva contaminació acústica (encara que referit a un altre supòsit: únicament a «aquellas zonas del Municipio en las que existen múltiples actividades de ocio e instalaciones...» art. 54), si bé la malaguenya de 1999 sí estableix el criteri d’intensitat sonora (nombre de decibels) com a determinant de la declaració de parts del municipi com acústicament saturats. Així mateix el procediment a seguir (inclòs l’ineludible tràmit d’informació pública, que per l’OGMAU s’ha de presumir); i els efectes d’una declaració que afecta a part de la població. És a dir, en tot cas dóna una regulació adient, segons unes determinades circumstàncies ambientals, que comporta seguretat jurídica dins d’un àmbit del medi ambient que no cal menystenir, i esborra qualsevol albir d’arbitrarietat. Per això, tota la regulació barcelonesa del procediment, criteri determinador de la zona com de servitud acústica, i efectes consegüents s’han d’entendre inclosos, per seguretat jurídica (ex art. 9.3 CE), en el verb «es determinaran» que s’utilitza per part de la normativa de l’Annex III.1 OGMAU.

En el cas de la normativa de Barcelona, malgrat concloure’s en el Mapa Sònic (pàg. 49 del resum, complement) que com a principal font i causa del soroll ambiental de la ciutat ho suposa el trànsit rodat, es deixa al lliure albir de l’Administració la seva constatació (quant nivell de decibels), declaració (requisits del procediment declaratiu) i afectació (efectes) de part/s del municipi. Si el trànsit rodat, com s’ha dit, precisament pot ser el causant de convertir el soroll a una/es part/s de la ciutat com a quelcom especialment perjudicial per a la salut i benestar de la ciutadania afectada (que haurà de "servir" dita zona), la norma aquí impugnada no guarda coherència amb aquesta realitat que, per prevista, no queda regulada suficientment i, per insuficient, és arbitrària (art. 9.3 CE) i potencialment causant de desviació de poder. Introdueix massa flexibilitat alhora de valorar el concepte indeterminat de medi ambient (STS (4ª) 8 de juliol, i 27 de setembre de 1985 —RAJ 4932, i 4291—).

Una altra d’aquelles normes a tenir presents a l’hora de valorar la legalitat constitucional del precepte sotmès a judici ho és l’article 63.4 de la Llei estatal 55/1999, de 29 de desembre, de Mesures fiscals, administratives i de l’ordre social (BOE 30 desembre 1999). No ignorem que aital regulació de servituds acústiques aeronàutiques és genèrica i poc concreta (per raó de la remissió que fa a un reglament posterior). Així, i per contrast amb dita disposició legal, la regulació que fa l’OGMAU d’una particular servitud acústica (la provocada per l’exist’encia d’infrastructures viaries i d’altres equipaments públics que ho reclamin) és clarament insuficient, en tant que, com s’ha dit i ara es reitera, deixa de regular aspectes fonamentals i conseqüents a la seva definició com, per exemple, quan i com s’hauran de declarar, concentrant-los, però, al verb «es determinaran».

A l’anterior argumentació jurídica s’ha d’afegir la doctrina del Tribunal Constitucional expressada en les sentències 222/1992, d’11 de desembre, i 3/1993, de 14 de gener, pronunciades amb ocasió de l’enjudiciament de normes legals que acusaven una certa discriminació de condició d’estat civil i de gènere. La norma que preveu les zones de servitud acústica recull una determinada realitat: aquelles parts de la ciutat que, per la intensitat del trànsit (de qualsevol mena) o per causa d’altres equipaments públics que ho comportin, es troben altament contaminades pel soroll, sotmeses a un règim ara per ara indeterminat. Així, dita norma estableix una diferenciació en atenció a situacions, també, diferents. La discriminació si bé necessària resulta arbitrària en la seva regulació en tant que no esmenta ni una sola de les mesures que s’hauran d’adoptar (i les previstes per l’art. 44.3 OGMAU no semblen pensades específicament per les zones de servitud acústica, sinó com a «complementàries... (i) per a cada zona», per totes elles, sense distincions). Abans, però i com s’ha dit, no estableix de forma segura i inequívoca el criteri per a «delimitar» aitals zones, ni el procediment pertinent; i altres aspectes silenciats pel Consistori barceloní (com, per exemple, la duració de dita declaració, revisió de la mateixa, etc.) i que donen lloc a que el tractament que ha fixat per aquestes zones especialment contaminades acústicament sigui arbitrari i provoqui inseguretat jurídica, mancat, per tant, de fonament raonable i, en tant que constitueix una regulació sota mínims necessaris, no doni compliment suficient al mandat de l’art. 45.2 C.E (Ft. Jc. 6 STC 222/1992, i 4 i 5 STC 3/1993).

La norma, en resum i per concloure aquest apartat, per insuficient i confusa és sobrera, inútil a la finalitat per la que pretesament s’ha aprovat.

 

V. Arbitrarietat de l’apartat segon de l’Annex III.4.

Com s’ha dit en el correlatiu fet cinquè, la norma reguladora del soroll de les sirenes dels vehicles d’emergència és una reproducció (amb afegits) de l’art. 44.2 de l’Ordenança de 1982/83, sobre el control de la contaminació per agents físics. Per tant i des d’un bon inici, res no obstava a fer més severa i més exhaustiva la deguda regulació dels sorolls que provoquen els avisadors acústics dels vehicles d’emergència. Per això, conformar-se, d’una manera inqüestionada, i donar continuïtat al criteri de l’anterior normativa es fa injustificable atenent al fet de la necessitat de dita regulació més acurada, tal i com exigia al 1997 el Mapa de Sorolls (resum, per complement de l’expedient, pàg. 57).

Abans de l’aprovació definitiva de l’ordenança de 1999, el text aprovat inicialment (foli 190 expedient, punts 8 è i 9è, com s’ha esmentat en el fet cinquè d’aquest escrit) sí contenia una regulació que sense entrar en la seva pertinència no feia distincions entre períodes (malgrat que el punt 2 del mateix foli 190 incorporava la norma ara impugnada), establint una regulació unitària i genèrica: 95 dB(A), en general, ó 105 dB(A) segons la velocitat del vehicle. En comptes de desplaçar l’actual, es decidí, sense fonamentar-ho, mantenir una regulació parcial i gens ajustada als requeriments de la realitat de la ciutat: limitar el soroll derivat dels serveis d’emergència.

La norma deixa de regular un àmbit degut de la competència mediambiental i no solament desatén aquest interès públic a un medi ambient adequat, sinó que deixa d’establir una regulació convenient als interessos i drets de l’entorn i a la seguretat ciutadana, el seu necessari equilibri. En aquest sentit dita norma fa deixadesa de la regulació d’una competència municipal (la de medi ambient).

Com el cas anterior de servituds acústiques hem de recórrer a normativa paral·lela a fi d’enjudiciar la correcció i encert de la barcelonesa. La Ordenanza general de protección del medio ambiente, de l’Ajuntament de Madrid, de 1985, conté aquesta regulació al seu Annex cinquè, art. 11, i que s’aporta per DOCUMENT NÚM. CINC.

Reprenent l’anterior argumentació del punt quart d’aquestes consideracions jurídiques, donem per reproduïda la doctrina jurisprudencial del Tribunal Constitucional portada a col·lació per la identitat de les normes quan al fons: operar una discriminació segons l’àmbit de la realitat a regular (ara el soroll que durant les hores diürnes podran fer els avisadors acústics dels vehicles d’emergència). Portar aquella fonamentació jurídica anterior aquí si bé ressaltant la doctrina que sorgeix de la STC 3/1993, Ft. Jc 4 i 5: la diferenciació (i als nostres efectes, la regulació parcial) ha de tenir una justificació a primera vista i a simple lectura que vesteixi de raonabilitat a la norma que institueix la discriminació. La norma esdevé arbitrària per incomprensible i parcial (art. 9.3 CE; STS (3ª) 4 d’abril de 1990 —RAJ 3587— i STS (3ª) 11 de juny de 1991 —RAJ 4874—).

Considerar, si escau, que la regulació diürna queda establerta en un mínim de 90 dB(A) i amb un màxim determinat per la naturalesa del dolor, no és més que un atemptat a gaudir d'un medi ambient adequat i a la deguda protecció de la salut.

Per tot l’exposat,

INTERESSO DE LA SALA que tingui per formulat l’escrit de demanda i, en el seu dia, es dicti sentència que estimi el present recurs contenciós administratiu i, conseqüentment, acordi la nul·litat ex art. 62.2 Llei 30/1992, RJ AA.PP. i PAC, de les disposicions aquí impugnades i consistents en:

—la taula de decibels de soroll ambiental màxim permès de l’Annex III.1 OGMAU;

—el paràgraf tercer d’aquest mateix Annex III.1 OGMAU referent a les zones de servitud acústica;

—l’apartat segon de l’Annex III.4 OGMAU referit al soroll permès de les sirenes dels vehicles d’emergència.

amb imposició de costes a l’administració demandada.

PRIMER ATRESSÍ: Que retorno l’expedient administratiu i el complement del mateix entregat a aquesta representació per fi de realitzar el present escrit.

SEGON ATRESSÍ: Per aplicació de l’article 42.2 de la Llei jurisdiccional la quantia d’aquest procés és indeterminada.

TERCER ATRESSÍ: Manifestem el nostre interès (ex articles 57 i 60 de la Llei jurisdiccional) en que aquest plet s’obri a prova i que, en el seu moment, se celebri el tràmit de conclusions.

La prova haurà de versar sobre els següents extrems fàctics:

a) l’excés dels límits de soroll que respecte de les recomanacions internacionals estableix la taula de l’Annex III.1 OGMAU;

b) la perjudicialitat que per la salut humana suposen dits límits;

c) la situació de contaminació acústica que se’n registra a la ciutat de Barcelona;

d) la insalubritat del límit sonor nocturn per a les sirenes dels vehicles d’emergència;

e) la manca d’impediments tècnics a la regulació diürna del soroll de les sirenes dels vehicles d’emergència.

Per tot això,

INTERESSO DE LA SALA que tingui per retornat l’expedient administratiu i el seu complement, per manifestada la indeterminació de la quantia del procés, obri el període de prova respecte dels extrems indicats al darrer ATRESSÍ i, en el seu moment, celebri el tràmit de conclusions.

 

Barcelona, 1 de febrer de 2001

 

Lluís Gallardo Fernàndez
Advocat