Documents

Consultes

 

 

EXCM. AJUNTAMENT DE BARCELONA

Regidoria de Medi Ambient

Exp. Zonificació acústica de la ciutat

Na Encarna Bailón Bonachera, Na Carme Soler i Regàs, En Lluís Gallardo Fernàndez, Na Esther Melcón Rodríguez i Na Maria Teresa Catalán Belmonte, en la seva qualitat de membres de la Junta Directiva de l’Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica (ACCCA), en el seu nom i representació, i amb domicili a efectes de notificacions a la Plaça Regomir, 3, principal 1ª (08002), de Barcelona, COMPAREIXEM i EXPOSEM

QUE a la vista de l’expedient de referència i en nom de l’ACCCA passem a realitzar les següents

AL·LEGACIONS

PRIMERA.— Aspectes generals i objectius de la zonificació.

Es pot comprovar que la zonificació acústica de Barcelona té com a base el Mapa de Sorolls de 1997, adequat a la normativa ambiental en vigor, l’Ordenança General sobre el Medi Ambient Urbà (OGMAU), de 1999; així mateix es desprèn del text literal del document de zonificació (pàg. 1).

Ens resulta bastant difícil d’entendre com es pretén zonificar, delimitar, una realitat verificada ja fa tres anys, ara ja bastant obsoleta. Hi ha elements suficients com per considerar que les dades de 1997 poden haver variat (l’increment del parc mòbil de Barcelona, la variació de carrers —més o menys carrils de circulació, noves vies i nous asfalts, i demés circumstàncies—, instal·lació de noves activitats, etc).

La zonificació de la ciutat s’ha de fer partint del respecte als espais educatius i sanitaris, que han de ser considerats com a zones especialment silencioses, la qual cosa hauria fet necessari que l’estudi acústic de la ciutat recollís especialment els nivells sonors en aquests punts per introduir les correccions necessàries.

Aquest principi fonamental no s’ha tingut en compte en l’elaboració del mapa sònic de la ciutat. No s’han pres medicions específiques a l’entorn de zones hospitalàries, com l’Hospital Clínic de la ciutat, on tots els carrers que l’envolten serveixen com a sortides i entrades de serveis d’emergències, d’ambulàncies i de bombers, amb l’ús continuat, dia i nit, de sirenes que arriben a 110 dB(A). Com les medicions fetes en aquesta zona han sigut puntuals i a un carrer allunyat del punt central conflictiu, les dades acústiques corresponents a aquesta zona estan tergiversades, no són reals.

Per altra banda, aquest fet fa palès el punt més qüestionable dels documents i de les accions que fins ara ha dut a terme l’Administració municipal respecte del medi ambient acústic de la ciutat.

A l’acceptar la realitat existent respecte al trànsit com un fet inqüestionable, s’accepten l’alta densitat i els col·lapses conseqüents de circulació, és a dir, els conflictes de mobilitat, la qual cosa justificaria (segons aquesta lògica) l’alt nivell de decibels emprat pels vehicles d’emergència. Això fa inviable, de manera evident, la possibilitat de respectar els nivells acústics exigibles amb els greus perjudicis que comporta per a les persones, especialment per als malalts. Seria necessari l’acceptació d’un pla de planificació del trànsit i dels serveis d’emergència per fer front al problema.

També es pot veure en els mapes del document de zonificació l’excessiu nombre de vies ràpides que té Barcelona, amb una amplada territorial molt petita conseqüentment a una densitat humana molt alta.

En general, en la redacció de tot el document no queden reflectits els objectius declarats al començament (1. Antecedents: «Establir les normes i els criteris de bona qualitat acústica de la ciutat, garantir la correcció de la contaminació per soroll ...»). Tot al contrari, més endavant (3.1, a tall de mostra) diu expressament que «no és realista pensar que la ciutat pugui ser considerada tota ella zona acústicament protegida». Això, sense perjudici del què es diu després, és una declaració de principis i una contradicció amb el que es diu al principi.

A més a més, segons el Llibre Verd de política futura de lluita contra el soroll, de la Comissió Europea, de 1996 (pàg. 14) els valors de soroll insalubre són, en síntesi, els següents:

— a partir dels 55-60 dB(A) el soroll causa molèstia;

— entre els 60 i els 65 dB(A) la molèstia augmenta considerablement

— per sobre dels 65 dB(A) sorgeixen pertorbacions dels models de comportament, simptomàtiques del dany greu causades pel soroll.

L’OMS ha suggerit un valor estàndard d’orientació pels nivells mitjans de soroll ambiental de 55 dB(A).

Per tant, l’Ajuntament de Barcelona ha augmentat en 5 dB(A) els valors recomanats per les institucions internacionals.

SEGONA.— Realitat a fixar.

D’acord amb la mateixa filosofia que inspira l’Ordenança que aplica la zonificació, entenem que el que es fa és estatuir una realitat. Realitat ambiental gens innòcua, sinó agressora del medi ambient i la salut de les persones (tot superant els 65 dB(A) de soroll amb tots els seus efectes fisiològics i psíquics consegüents) i que afecta al 34,34 % de la població (pàgina 4 del document de zonificació a contrario sensu del percentatge assenyalat en dita pàgina). Així, certament i des d’aquest punt de vista gens involucrat en restaurar l’entorn (art. 45.2 de la Constitució) es pot afirmar que «No és realista pensar que una ciutat com Barcelona, ..., pugui ser considerada tota ella zona acústicament protegida, cosa que implicaria pràcticament anular la circulació en la majoria de carrers». Entre això i no dir res no hi ha cap diferència.

En primer lloc, no cal pensar ni considerar que «tota» la ciutat de Barcelona pugui ser declarada acústicament protegida (s’està referint a les zones de servitud acústica? En cas contrari està introduint un nou concepte no establert ni emparat per la normativa actualment aplicable). La mateixa zonificació nega aquesta extrema possibilitat, per tant és un argument espuri.

En segon lloc, la mateixa OGMAU, els seus redactors, ja va omitir la possibilitat que per causa del soroll quedés legitimada cap mesura de restricció, limitació o prohibició del trànsit a cap carrer de la ciutat. Curiosament no es va transposar l’art. 31 de la Resolució de 30 d’octubre de 1995, del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, per la que s’aprova l’Ordenança municipal tipus reguladora dels sorolls i les vibracions: poder limitar, restringir o prohibir el trànsit quan, degut a la contaminació acústica existent, sigui convenient als efectes de salubritat pública (per contra, per exemple, a la parcial i defectuosa norma de l’art. 30.3. a) de la mateixa Resolució de 1995 sí incorporada a l’Annex III.4 apartat 2n). Únicament amb ús de la normativa general sobre trànsit i circulació vial es podria decretar aital mesura restrictiva de la circulació i només en supòsits veritablement greus, pensats, potser, per situacions diferents a la contaminació acústica. Novament, l’argument s’ha de titllar d’espuri i sobrer.

La filosofia, com hem dit, és la de deixar les coses tal i com estan i maquillar la política ambiental amb un estri no menys fictici: transposar la normativa sense moure ni una sola peça d’una realitat passada i no ajustada a les circumstàncies actuals on es pretén aplicar. La protecció al medi ambient (art. 45 CE), a la salut (art. 43 CE) i drets fonamentals (arts. 15 i 18 CE) de la ciutadania reclamen una acció més restrictora del soroll ambiental, no partint del què hi ha i es pot escoltar, sinó marcant unes fites òptimes a assolir.

En aquest mateix sentit, d’estatuir realitats, les explicacions de la plana 6 del document de referència indueixen a la confusió. I la raó es troba en el mateix art. 45.2 OGMAU a l’establir que dita zonificació s’ha de realitzar segons les condicions urbanístiques i (o, s’hauria de llegir) també del soroll existent, malgrat que això pugui comportar contradiccions (zona de serveis no tant sorollosa com una altra homònima). Així, una zona pot qualificar-se com de tipus III amb coherència a la seva estructura urbanística i una altra com tipus II segons el nivell de soroll, malgrat que aquesta darrera sigui de la mateixa condició urbanística que l’anterior. La possibilitat (qualificar les zones de sensibilitat acústica segons determinats criteris que s’han d’harmonitzar amb el conjunt de la ciutat) que ofereix l’Ordenança de Medi Ambient s’està emprant per introduir, novament, discriminacions amb l’únic motiu, per algunes zones, del soroll existent a l’any 1997.

TERCERA.— Servituds acústiques.

Tant la regulació que fa l’OGMAU de les anomenades zones de servitud acústica com la seva "aplicació" que ha fet la zonificació no és més que una fugida d’estudi de la mateixa realitat d’una urb com Barcelona on es poden detectar més d’una zona de servitud acústica (o zones, per dir-ho més clarament, acústicament contaminades) com, per exemple i d’acord amb el criteri restrictiu i poc protector de l’art. 45.2 OGMAU, zones d’habitatges propers a vies ferries o vies ràpides de trànsit rodat.

Seguint amb aquella fugida d’estudi (sigui dit de manera metafòrica i amb els deguts respectes) de les zones de servitud acústica, la zonificació incorre en il·legalitat. Diu, textualment a la pàgina 2 (i per còpia parcial de l’art. 45.2 OGMAU), que «Les servituds acústiques es consideraran a favor de sistemes generals d’infrastructures de transport o altres equipaments públics que ho exigeixin, que siguin de nova creació, i seran delimitades en cada cas concret per l’Ajuntament, tant en la seva extensió com en els nivells guia corresponents.» Ni l’art. 45.2 ni l’apartat corresponent de l’Annex III.1 ni la Disposició transitòria de l’OGMAU estableixen la irretroactivitat de les zones de servitud acústica. Per tant, el document de la zonificació està introduint una restricció, una discriminació, que vulnera la norma jurídica que pretén aplicar. A més, resulta bastant difícil imaginar quina nova infrastructura viaria pot originar dita servitud acústica. Per això, la norma de l’OGMAU s’ha d’aplicar a una realitat ja existent i actual sense exclusions arbitràries.

Que "la seva extensió —de les esmentades zones— i els seus nivells guia" hagin de ser determinats en cada cas concret, és propi d’una desregulació que confronta amb l’art. 45.2 de la Constitució (i que aquí voldríem recordar: «Los poderes públicos velarán por la utilización de todos los recursos naturales, con el fin de proteger y mejorar la calidad de vida y defender y restaurar el medio ambiente, apoyándose en la indispensable solidaridad colectiva»).

Amb la regulació, i ara "aplicació", de les zones de servitud acústica, aquell 7,8 % de carrers de la ciutat que superava al 1997 els 75 dB(A), i el corresponent 2,7 % de població (segons les dades oferides per l’Administració) no gaudirà ni veurà restaurat el «medio ambiente», sinó un "cuarto" d’ambient. I les mesures previstes a l’art. 44.3 OGMAU estan previstes d’una manera indeterminada i de no prioritària aplicació per les zones de servitud acústica (en tant que disposa expressament que dites mesures es podran aplicar per corregir els nivells de soroll existents «a cada zona»), amb el que es pot pensar que la declaració de les esmentades zones (ara per ara irreal) comportaria l’adopció de totes les mesures previstes i d’altres potser més eficaces. Les mesures de l’art. 44.3 OGMAU, en conclusió, no semblen d’una aplicació preferent i eficaç per les zones de servitud acústica, tant és així que aquestes zones no s’han reconegut.

 

Per tot l’anterior,

SOL·LICITEM DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA que tingui per presentades aquestes al·legacions a la zonificació acústica de la ciutat, les admeti i, conseqüentment:

1r. Actualitzi el Mapa de Sorolls de la ciutat per tal d’aplicar l’Ordenança General sobre el Medi Ambient Urbà a la realitat actual;

2n. Establir les zones de sensibilitat acústica segons les circumstàncies urbanístiques i necessitats acústiques de cada emplaçament, i no pel criteri del soroll existent;

3r. Determini, amb audiència pública, les corresponents zones de servitud acústica existents a l’actualitat, amb previsió de les mesures idònies a aplicar.

Barcelona, 22 de desembre de 2000

Signat: la Presidenta / la Vicepresidenta

Encarna Bailón Bonachera / Carme Soler i Regà

el Tresorer / la Secretària

Lluís Gallardo Fdez. / Esther Melcón Rodríguez

la Vocal

M. Teresa Catalán Belmonte

 

IL·LMA. SRA. REGIDORA DE MEDI AMBIENT