> Absència de soroll
Cronista a la recerca de silenci i de filosofia, uns béns
tan bàsics com escassos a la ciutat de Barcelona
la contra
MERITXELL
CUCURELLA-JORBA .
+ El parc de la Ciutadella. Se’n vol promoure un bon ús, diuen.
Era dolent, fins ara? Foto: ANDREU PUIG. |
Ser
mediterrani vol dir estar tocat pel Mediterrani, i el mar, ja se sap, no calla
mai. Calla la sorra de la platja, però mai el mar. Si m’endinso per Ciutat Vella
i voltants, abastar el silenci és del tot impossible. Si freqüento altres centres,
com Francesc Macià i els Eixamples, la troballa també és poc probable. Centres,
i perifèries. La ciutat limita amb les rondes que, de silents, no en tenen res.
La muntanya callaria si no fos que l’han habitada. Cada cop es redueixen més,
ai las!, els espais on el silenci parla.
Provaré sort en un reducte, doncs:
la universitat central. Primera hora del matí. El sol badalla i mandreja, i encara
no toca cap pati. Els éssers que habiten aquest espai (professors i professores,
bidells i bidelles, estudiants de ciències o de lletres i infiltrats) encara estan
endormiscats. Entro a la majestuosa biblioteca central. Llevo uns quants llibres
i en retrobo un que fa temps que vaig llegir i que parlava, tot just, de l’inefable
silenci (Pedro Zarraluki). Quan la universitat es desperta, i mentre el soroll
pren un cafè al bar de baix, m’adono que m’ha arribat l’hora de marxar.
Em
refugiaria a l’ombra del blanc del Macba o dins el negre d’una exposició del CCCB,
però vull llum, vull mar. Agafo el metro i baixo a Tetuan. Tiro avall. Arribo
al parc de la Ciutadella. Camino sense presses, direcció al litoral. Hi ha avis
que la fan petar. Hi ha parelles als bancs de fusta. Hi ha la gespa aixafada,
hi ha l’exuberància pròpia d’aquest parc, l’únic paradís verd del centre de la
metròpoli. Els migdies d’entre setmana hi ha, també, silenci. (Ara diuen que volen
promoure un bon ús del parc. Llegeixi’s sense els tam-tams dels diumenges, sense
trobades de meditació oriental, etc. Què vol dir bon ús? Esborrar vitalitats desfermades?)
Hi ha l’hivernacle, els museus, el Parlament i el zoo, que impedeix que hom pugui
travessar el parc. Amb tot, el camí restant tampoc no és fàcil. Sóc al decadent
passeig de la
Circumval·lació. Topo amb la frontera que formen les vies del
tren. Arribo per fi a Trias Fargas. El blau dels edificis brilla. Sento olor de
nit, de casino, de lluentons. Passo de llarg. A la platja de la Barceloneta hi
ha gent que llegeix, que pren el sol, que parla. Trobo una taula improvisada,
les potes de la qual esquiven la sorra, amb tres senyors que juguen al dòmino;
hi falta un jugador, que fa les seves necessitats de cara a l’horitzó. Arribo
fins a la platja de Sant Sebastià. L’olor de peix fregit és tan real com els canvis
d’aquest barri de quarts de casa i ànima humil que compleix dos-cents cinquanta
anys. Enfilo pel moll de la Barceloneta, fins a Palau de Mar, fins a Paul Celan.
M’aturo un instant. Baixo al metro i em perdo en soterranis en companyia de les
paraules del poeta jueu.
Després d’un passeig a la recerca de silenci, i de
jornalejar una mica, corroboro que l’absència de soroll és escassa a Barcelona.
Dorm als cementiris. S’amaga dins l’ocell dona de Joan Miró, sota l’entramat d’escates
del peix de Frank Gehry i a la cua del drac d’Antoni Gaudí. Habita hacs mudes.
Es disfressa de somriure, o de plor. Crida des de lluny, quan cau la tarda i la
ciutat és una bella panoràmica que lentament s’encén. És fosc quan arribo a Caixafòrum.
El motiu que m’hi porta és una conferència del filòsof Gianni Vattimo: Adéu a
la veritat. Tot ple. La filosofia, sempre necessària en temps de crisi(s). De
tornada, i en la penombra que em regala l’avinguda de Maria Cristina, escolto
el silenci i penso què no diré avui
|
)
