Gràcia, urinari públic

Sobre els danys col·laterals que la marxa nocturna provoca
als veïns del barri

la contra

GEMMA
LIENAS .

+ En la imatge, una pancarta en un balcó de la plaça Rius i Taulet. La convivència entre oci i descans no és sempre fàcil al barri de Gràcia.  Foto: LLUÍS CRUSET

Ales
nou del matí d’un diumenge d’hivern, surto de casa al carrer i em trobo el veí
del tercera un pèl inclinat damunt d’un toll vessat sobre el llindar de marbre,
a tocar de la porta. No cal que me n’expliqui la procedència. Tampoc em cal notar-ne
la fortor que faria amb la canícula de l’estiu. És una pixada, encara força recent,
dany col·lateral de la febre dels dissabtes nit al barri de Gràcia. El veí arrufa
el nas, em diu que són uns porcs. Jo observo el brancal dret que aguanta la porta
-el que sempre trien com a urinari- i que presenta un deteriorament notable: amb
el pas dels dissabtes i els borratxos, l’amoníac de l’orina ha anat menjant-se
no tan sols la pintura sinó també la pedra. Haurem de posar-hi remei d’alguna
manera, li dic, recordant la ferum irrespirable de l’estiu passat. Una tanca electrificada,
em respon el veí amb una ganyota perversa. Com les de les vaques?, demano. No,
m’aclareix, amb més voltatge, perquè se’ls quedi l’eina fregida durant una bona
estona i els passin les ganes de tornar-hi. El veí em mira sense veure’m: somia
i xala en imaginar-se l’enrampada del pixaner incontinent.
Tots dos hem visualitzat
els culpables: són homes. L’experiència ens demostra que gairebé sempre és així:
en una carretera, en una platja, en un carrer de Barcelona… Per què? Potser
perquè als homes els és més fàcil? Potser perquè els homes són menys cívics? O
potser perquè les dones són més vergonyoses? Tal vegada les dones de Barcelona
estan afectades de paruresi, una malaltia classificada com a trastorn psiquiàtric,
que rau en la incapacitat d’orinar o defecar en públic. Es coneix també com a
«bufeta tímida» i fins i tot s’hi ha creat al voltant una associació, la IPA (International
Paruresis Association), amb una web que ajuda els afectats i afectades. You are
not alone, els diu perquè se sentin acompanyats per totes les persones parurètiques
de la Terra. Però, com que només toca al set per cent de la població, no crec
q
ue sigui el motiu per excloure les barcelonines del grup de culpables de
pixar-se a tort i a dret pel barri de Gràcia.
Potser el culpable és l’Ajuntament,
que d’uns anys ençà ha suprimit els urinaris públics. Sosté un gai que l’eliminació
d’orinadors és una maniobra repressiva. Política de càstig o visió de futur? Si
els temps estan canviant, segurament ara els gais i les lesbianes tenen millors
espais on anar a lligar.
Sigui pel que sigui, han desaparegut els urinaris
públics de quan jo era nena. Recordo els de la plaça Catalunya, no pas perquè
hi hagués baixat mai sinó per la pudor que d’allí pujava i pels paios tan estranys
-estranys als ulls de la criatura que jo era- que s’hi ficaven. També recordo,
tot i que vagament, l’intent de dotar la ciutat amb urinaris ultramoderns, autonetejables,
amb aspecte de cabina monobloc, iniciativa que va naufragar no sé si perquè algun
ciutadà o ciutadana s’hi va quedar engarjolat.
Ara, només resten WC oberts
a la ciutadania als aparcaments públics, als parcs i jardins, a la majoria de
platges i al mercat de la Concepció, i sovint associats a un bar que els gestiona.
Aleshores, què han de fer les criatures o la gent gran quan tenen necessitat d’alleugerir
la bufeta? Potser ficar-se volant en algun hotel de luxe; allí les instal·lacions
sempre resulten impecables. I els noctàmbuls? Em temo que, amb urinaris o sense,
continuaran emmerdant-nos el barri de pixades i vòmits si algú no hi troba la
solució