|
«Ah! Si almenys, en lloc d´aquesta
meva solitud empestada de presències, pogués assaborir
la veritable solitud, el silenci i la tremolor d´un
arbre!» (Albert Camus, Calígula).
E ls antics
-que tot just eren actuals fa dos dies, però que ja són
antics a causa de la voràgine fabulosa dels temps
moderns- distingien perfectament els diferents sons i
sorolls amb què la natura els obsequiava, els endolcia,
els molestava o els atemoria. I la prova la tenim en el
diccionari, riquíssim en matisos i explicacions. Un
soroll és genèricament un so inharmoniós; la fressa és
un soroll continuat; la remor és un soroll confús;
l´estridor és un soroll estrident; l´estrèpit és un
soroll molt fort; la bonior és el soroll de la multitud.
El trànsit eixorda; les coses pesants mogudes de lloc
fan enrenou. Les colles esvalotades mouen rebombori,
xivarri i bullícia. El terrabastall és el sorollàs d´una
cosa grossa que cau. L´esvalot i la cridòria són brogits
eixordadors.
En els sorolls petits de cada dia hi ha
una part de la vida entranyable, de la vida real: el
xiuxiueig d´una conversa en veu baixa, el trepig d´uns
peus que s´allunyen, el remugueig de dues persones
enutjades, el petament de dents d´algú que té molta
febre, el murmuri de les beates sortint de missa, els
borborigmes dels gasos als budells de qui menja massa de
pressa, l´espetec d´una petita explosió al tub d´eixida
d´una moto, el sanglotar d´un líquid que es mou i bat
les parets del recipient quan el traginen… Tal vegada
sigui la cantimplora l´emblema de la riquesa de matisos
que els sons i sorolls ens ofereixen perquè explica en
el seu nom tota l´excellència dels sorolls petits: la
cantimplora és un recipient que «canta i
plora».
Estem envoltats de tota mena de fresses que
tenen nom. Sense oli ni greix, els panys carrisquegen,
les portes grinyolen, les corrioles garranyiguen i les
rodes dels carros xerriquen. El parquet cruix i els
empostissats carinen. Una vianda que es fregeix
lentament al foc xauxineja. Al foc petit, el suc
xupxupeja, i al foc gran, s´agita i clapoteja. Quan
l´aigua bull, borbolleja. El foc xiuxiua i la llenya de
la llar crepita quan espetega suaument.
La natura
obsequia els qui la volen sentir -els qui la saben
escoltar- amb tota mena de sons i de sorolls
meravellosos. La borinor, per exemple, que és el soroll
sord i llunyà que precedeix una tempestat. La bufor, que
és precursora de la pedregada. La grunya, que és el
soroll dels trons llunyans. O l´esclafit, el retruny i
el retrò que són les cartes de presentació natural del
tro. Amb el tro a quatre passes, sol començar llavors el
meravellós tamborinar de la pluja sobre els vidres.
Encalmada la tempesta, mentre camins i cases s´eixuguen,
arriba a les oïdes el mormoleig suau i fecund del rierol
que corre entre còdols i palets.
El vent és, en la
natura, l´artista principal en la indústria dels sons i
sorolls. Qui no s´ha emocionat quan ha sentit el
sospirar dolç de l´oreig a la fageda, el mormol de les
fulles mogudes per l´oratge, el rondineig de l´aire
entre les branques a l´hora de la marinada? Qui no ha
empetitit el cor en sentir els ruflets del vent, el seu
bufegar poderós, el seu brum intens i sord?El vent i la
mar, quan s´alien, congrien les meves belles pors: la
roncor del mar agitat, el barbullir del mar encrespat,
els brams, bramuls i bruels del vent tempestuós de la
mar avalotada…
Tanmateix, tota la riquesa de sons i
sorolls que envolten l´home occidental han perdut al
segle XXI tot el sentit. L´home ja no sent; l´home ja no
escolta. Ni el silenci ni el soroll tenen ja sentit. Hi
ha una remor constant a les ciutats d´homes aliens i
alienats amunt i avall, un brogit permanent de caixes de
cabals que s´obren i que es tanquen, un deambular
d´ànimes sense sentit. I és que ni el soroll de la
natura, ni el de les fàbriques, ni el de l´incessant
consum dels recursos naturals, ni el de la combustió del
petroli han fet ensordir tant la humanitat, com
l´absència de silenci interior. Allò que torna sords els
homes i dones del segle XXI és la incapacitat per
callar, per escoltar, per distingir sorolls, per
escoltar-se ells mateixos.
«L´espai i el silenci
pesen junts sobre el cor», escrigué Camus a El mar,
encara més a prop. Els set savis de Grècia van fer posar
al frontispici del temple de Delfos un pensament que és
l´origen de la saviesa filosòfica d´occident: «Coneix-te
a tu mateix». Diu una pregària de la Congregació de
Jesús: «Necessito deixar fora el soroll, sobretot aquell
soroll que separa, interromp, aïlla. Necessito el
silenci per ser una mica més lliure». Sense silenci, no
hi ha pensament. Sense pensament, no hi ha humanitat.
Sense humanitat, no res no té sentit. Ni la llibertat de
què galleja mig món. |
