22 de maig de 2005

Anuncis sonors al metro

M. DOLORS RODRÍGUEZ. Barcelona.

Agraeixo a Jaume P. Sayrach el seu article «Anuncis a la ràdio» (13/5/05). Parlar sense embuts de les imposicions abusives que patim en la vida quotidiana és moralment higiènic. Si les acceptem amb resignació i ens hi acostumem, ens anem embrutint per dins. Els anuncis emesos amb traïdoria al mig d'un programa de ràdio són exactament el que diu l'article: una violació de la llibertat. Amb tot, sempre et queda prou llibertat per abaixar el volum a zero mentre engeguen anuncis. El cas del metro de Barcelona encara és pitjor. Els dignataris de TMB tenen la barra diària d'imposar publicitat als usuaris per mitjà d'uns televisors estratègicament instal·lats a les andanes, de manera que ningú no es pugui escapar de sentir-los. L'impacte sobre la gent està assegurat. Jo no agafo el metro per gust. No puc escollir. I només demano que em traslladin on vaig amb el mínim d'entrebancs. Tolero la publicitat visual que m'assalta pertot arreu, perquè, fins a cert punt, me'n puc defensar desviant la mirada. Ara, que es valguin de la manca de parpelles a les orelles per fer-me escoltar anuncis, aliens al servei, que no m'interessen en absolut i que em molesten, és, com diu el senyor Sayrach, una imposició i un abús. Confio que no li sabrà greu que apliqui la frase amb què acaba el seu article al meu cas: si la llibertat personal és un dret sagrat, com és que cada dia, en el meu metro, me'l violen impunement? I a veure com acabarà la meva maltractada llibertat personal quan circulin els nous trens. La propaganda de TMB diu que disposen de sis monitors per cotxe per a videoinformació. Quin horror!

tornar tornar