18 de maig de 2005

Metro sorollós

El metro se m'escapa davant dels nassos i deixo anar un improperi. No és pas que tingui pressa. És que el panell horari m'està indicant que durant 5 minuts i 25 segons els monitors de Canal Metro m'ompliran el cap de merda acústica. Com cada dia: una rastellera de missatges publicitaris enganxats amb pedaços de musicotes variades, des de patacades tecno a xisclets de soprano. Dono un cop d'ull a l'AVUI, per consolar-me. La mirada se m'atura a l'article de Maria de la Pau Janer, Ciutat sorollosa (10 de maig). A tomballons -la pudor sonora que fan els monitors em fa rodar el cap- vaig saltant de paraula en paraula fins que arribo a aquesta frase: "Amb espais i temps de silenci és obvi que es viu millor", i medito: per desgràcia, obvietats com aquesta no estan a l'abast dels caps de TMB. Ells estan ben cofois de contribuir que Barcelona sigui "una de les ciutats més sorolloses del món".
Més endavant, la Sra. Janer diu que hi ha persones, adaptades a l'enrenou, que "quan arriben a casa encenen immediatament la televisió". ¡Benaurades elles, que de la mateixa manera que l'encenen poden apagar-la! Aquí, a les andanes del metro, ja ens la trobem encesa, però no hi ha manera de fer-la callar. L'article conclou: "Temen el silenci, com si fos una amenaça quan és un magnífic regal". Els caps de TMB deuen ser d'aquesta mena de persones. El mal és que es pensen que tothom és com ells. S'equivoquen. Per què, en lloc de soroll, no proven de regalar-nos silenci? En aquesta ciutat sorollosa és molt més valuós.

Biel Guivernau
Barcelona

tornar tornar