18 de maig de 2005
Metro sorollós
El metro se m'escapa davant dels nassos i deixo anar un improperi. No és
pas que tingui pressa. És que el panell horari m'està indicant
que durant 5 minuts i 25 segons els monitors de Canal Metro m'ompliran el cap
de merda acústica. Com cada dia: una rastellera de missatges publicitaris
enganxats amb pedaços de musicotes variades, des de patacades tecno a
xisclets de soprano. Dono un cop d'ull a l'AVUI, per consolar-me. La mirada
se m'atura a l'article de Maria de la Pau Janer, Ciutat sorollosa (10 de maig).
A tomballons -la pudor sonora que fan els monitors em fa rodar el cap- vaig
saltant de paraula en paraula fins que arribo a aquesta frase: "Amb espais
i temps de silenci és obvi que es viu millor", i medito: per desgràcia,
obvietats com aquesta no estan a l'abast dels caps de TMB. Ells estan ben cofois
de contribuir que Barcelona sigui "una de les ciutats més sorolloses
del món".
Més endavant, la Sra. Janer diu que hi ha persones, adaptades a l'enrenou,
que "quan arriben a casa encenen immediatament la televisió".
¡Benaurades elles, que de la mateixa manera que l'encenen poden apagar-la!
Aquí, a les andanes del metro, ja ens la trobem encesa, però no
hi ha manera de fer-la callar. L'article conclou: "Temen el silenci, com
si fos una amenaça quan és un magnífic regal". Els
caps de TMB deuen ser d'aquesta mena de persones. El mal és que es pensen
que tothom és com ells. S'equivoquen. Per què, en lloc de soroll,
no proven de regalar-nos silenci? En aquesta ciutat sorollosa és molt
més valuós.
Biel Guivernau
Barcelona