15 de maig de 2004

La cançó de l'enfadós

La contaminació acústica es compon de sorolls absurds. Hi ha una tècnica per destriar-los dels sorolls assenyats: de seguida que qualsevol soroll ha entrat pel sentit de l'oïda, se'l fa passar pel sentit comú.
Aplicant-ho a uns quants sorolls públics, s'obté aquesta petita mostra de sorolls absurds: la música que les botigues llancen per la porta i ruixa els vianants que hi passen pel davant; la musicota a patacades i crits que els cotxes guillats escampen per allà on circulen; les musiquetes dels mòbils, que només interessen a qui rep la trucada, però les sentim tots; l'estrident bum-bum a ritme màquina que desprenen les orelles de les persones-walkman i que se sent d'una hora lluny; la deshumanitzada música ambiental, omnipresent, eterna, indefugible, impertinent i desconsiderada, que s'imposa a tothom, sense respectar l'estat d'ànim o els gustos de cadascú; l'instrument d'una agressió totalitària que es perpetra fins i tot en espais públics que haurien de ser un model de llibertat i civisme, com el recinte del metro de Barcelona (TMB) i els trens de Renfe-Rodalies.
Tots aquests sorolls absurds, que tenen l'aparença de música, conformen la cançó de l'enfadós d'una cultura estúpidament sorollosa que sempre troba la manera de malmetre el silenci raonable.

Francesc X. Guillén
Barcelona

tornar tornar