➤ Literatura acústica

...


Vicenç Pagès Jordà, “Robinson” (Empúries, 2017)

• “Quina pau. Precisament el segon motiu per iniciar l’Operació Comando va ser l’intent de recuperar la tranquil·litat. H. rememora amb enyorança la vida que duia abans que els veïns arribessin a la casa del costat, ara fa cinc mesos. D’ençà que l’Ajuntament va prohibir edificar més pisos alts al barri, els solars s’han omplert d’habitatges unifamiliars com el del costat, on havien viscut dues silencioses germanes solteres abans de morir amb pocs dies de diferència. Uns mesos després van arribar els veïns. Un record: els veïns es van fer audibles per primera vegada a través de la paret del sancta sanctorum un dissabte a les 11.52. Va ser el soroll d’una corredissa, a la qual van seguir crits i rialles infantils, o sigui, l’inici de la fi. El pitjor havia estat, amb diferència, la música que sonava al matí, al vespre i durant tot el cap de setmana, i que, procedent d’algun artefacte diabòlic, s’escampava d’un edifici a l’altre i s’estavellava al seus timpans, poc acostumats a aquestes intromissions. A causa dels últims avenços tecnològics i de l’afany que devien sentir els veïns per escoltar música en un volum que superava la capacitat de resistència humana. Cada vegada que la música provinent de la casa dels veïns se li entortolligava entre els replecs del cervell, H. perfeccionava una mica més el seu pla d’acció, fins que va tenir enllestida la llista de passos que calia dur a terme. Així es va forjar l’Operació Comando.”

 


Antonio Muñoz Molina, “Todo lo que era sólido”
(Seix Barral, 2013)

• “[...] Es triste que en un país la idea de fiesta incluya con tanta regularidad la ocupación vandálica de los espacios comunes, el ruido intolerable, las toneladas de basura, el maltrato a los animales, el desprecio agresivo por quienes no participan en el jolgorio: mucho más triste es que la autoridad democrática haya organizado y financiado esa barbarie, la haya vuelto respetable, incluso haya alentado la intolerancia hacia cualquier actitud crítica. Cualquier objeción es una injuria contra la comunidad entera. Y quién se atreverá a disentir desde dentro, a actuar como renegado o traidor y aceptar el ostracismo.”

 


Gabriel Josipovici, “Moo Pak”, (Raig Verd, 2012)

• “La cosa més terrible que li ha passat a la gent d’ara, diu, és que que ha començat a tenir por del silenci. En comptes de buscar-lo com un amic o una font de renovació, ara s’intenta fer-lo callar per tot els mitjans possibles. Fins fa pocs anys, diu, la gent encara podia redescobrir el valor del silenci quan sortia dels confins de casa. Encara que el seu primer instint un cop a casa fos encendre la ràdio o el televisor, quan sortien per la porta havien de deixar enrere tots aquests sons. Però ara, diu, ara poden agafar els walkmans i posar-se’ls a les orelles i no estar mai sense la seva música espantosa. És una droga, diu, i s’hauria de tractar com a tal. És més nociva que el cànnabis i tan addictiva com l’heroïna. En el fons, diu, és un hàbit, una forma de por i de desesperació; la por del silenci és la por de la solitud, diu, i la por de la solitud és la por del silenci. La gent té por del silenci, diu, perquè ha deixat de confiar que el món exterior li pugui dur la renovació. Per a ells, el silenci només és la constatació d’un abandonament. I tant és si el que escolten és Mozart o música d’ascensor, si és rock o jazz, perquè és el soroll pel soroll, soroll per foragitar el silenci. Com pot trobar la força per ser feliç, la gent, si té tanta por del silenci?”

 


Mercedes Abad, "El vecino de abajo" (Alfaguara, 2007)

• "Las obras comenzaron a traición un lunes a las ocho en punto de la mañana. No hubo preludios ni oberturas, nada que hiciera presagiar lo que se avecinaba. ¿Habrían sido distintas las cosas de haber recibido antes un gentil aviso de que ya podía ir despidiéndome de la paz y el orden durante una temporada? Sea como fuere, el inicio de las obras me pilló en la cama, lamentablemente sola, pues ciertos tragos resultan más llevaderos si una está acompañada, pero desde mi divorcio los retozos en equipo brillaban por su ausencia. Acababa de abrir los ojos y como cada mañana trataba de hacer acopio de valor y energía para levantarme cuando, de repente, una serie de violentos martillazos que parecían salir justo de debajo de mi almohada hicieron retumbar de forma ominosa el suelo y las paredes y convirtieron en zona catastrófica el cálido y delicioso habitáculo donde segundos antes remoloneaba, voluptuosamente envuelta por el olor de mis propias ventosidades, en lo que sin duda supone la única ventaja objetiva de no dormir en compañía. Expulsada de la cama por los martillazos, me precipité a la ducha con el corazón en un puño y a tal velocidad que probablemente batí una marca personal."

 



 

El soroll aborrega, degrada. No és cultura.

"El soroll és un contaminant energètic que envaeix la nostra intimitat i lesiona la nostra salut física i mental".
La nostra societat pateix el mal del soroll. Una pandèmia que ens fa emmalaltir i a la que no se li presta massa atenció en els mitjans de comunicació. La contaminació atmosfèrica genera grans titulars, en canvi la contaminació acústica irònicament, és una tortura silenciosa. Gairebé no se'n parla enlloc, fins que ens toca de ben a prop.
A l'ACCCA lluitem contra aquesta pandèmia "silenciosa" i alhora fem pedagogia referent als greus problemes que comporta el soroll per a la salut de les persones.