El soroll més sublim
 
Enviar
Imprimir
Aumentar el texto
Reducir el texto
 
ÀNGEL DE VEGA E.M. Forster comença el capítol cinquè de Howards End així: "Generalment s'admet que la cinquena simfonia de Beethoven és el soroll més sublim que mai ha entrat dins de l'oïda humana". Al final del pròleg que Marta Pessarro?dona va escriure per a la traducció al català, explica que quan Forster va ser incinerat, l'any 1970, els seus amics "van creure oportú que sonés la cinquena simfonia de Beethoven, moment, a Howards End, de la trobada entre Helen Schlegel i Leonard Bast". I és que la vida plàcida de les germanes Schlegel, Margaret i Helen, transcor?re entre concerts, exposicions d'art, lectures i rebre els seus amics a casa, a Wickham Place, a la part oest de Londres. Pessarrodona creu que Forster es va inspirar en les germanes Stephen, Vanessa i Virginia (aquesta segona al cap dels anys esdevindria Woolf, Virginia Woolf) per crear els personatges de Margaret i de Helen. Però el biògraf de Forster no pensa pas el mateix. Ara bé, quina importància té tot plegat finalment? Al capdavall, les germanes Schlegel formen part de la literatura des de 1910 i això és el que compta.
Déu meu, que n'és de civilitzada la cultura! Poder escriure que la cinquena de Beethoven és "el soroll més sublim que mai no ha entrat dins de l'oïda humana!". Però, clar, estem parlant de Forster, d'un home que va estudiar a Cambridge, i d'una època, 1910, durant la qual el soroll de Londres no era res comparat amb el d'avui. En aquest sentit, i malgrat els avenços, sobretot socials, que ha experimentat Europa en gairebé un segle (1910 - 2008), el cert és que hem perdut un factor molt important pel que fa a la salut de les persones: el dret a viure amb un mínim de silenci.
Actualment, fins i tot pobles petits com el meu, Portbou, s'han convertit en nuclis formats per tres menes d'individus radicalment diferents. D'una banda, els torturadors (alguns petits empresaris i la seva clientela cridanera), que fan la vida impossible als malaurats veïns que gosen queixar-se del soroll que fan; per l'altra, els torturats (servidor, durant tot el dia i fins i tot, de vegades, de nits) i finalment, els privilegiats. Alguns dels primers, i pel somriure que mostren pel carrer, s'endevina que gaudeixen d'allò més emprenyant (potser des de fa dos anys i mig?) els que tenen la mala sort de patir-los cada dia. Però sobretot no ens queixéssim pas, perquè llavors, quan saben que ens molesten, encara criden més fort i fan més soroll.
I entretant, però, què fan les autoritats (ajuntament, policia municipal i Mossos d'Esquadra) davant d'aquest greu problema de salut pública? No res. Col·lectivament, ens hem tornat tan ximples que a hores d'ara és més greu llançar una pedra al gat semisalvatge que ens desper?ta cada nit a les dues de la matinada -per cert, moltes gràcies a tots aquells que els atipen cada dia, al ?carrer-, que no pas que els torturadors ens facin la vida impossible a diari, sobretot si tenim la mala sort de viure davant d'un bar i a més d'haver de treballar a casa.
La nostra societat ha passat de la mà dura del franquisme -una època durant la qual ningú no es passava ni un pèl, perquè si algú ho inten?tava li podia caure una allisada de ca l'ample a la caserna més propera- a atorgar-se tots els drets, però cap deure. Tenim dret a tot, fins i tot a allò que no ens està permès (molestar els altres, per exemple, millor dit, fer-los la vida impossible, involuntàriament o a conscièn?cia, que encara em sembla més greu), però sobretot res de deures, i menys pel que fa al civisme, o sigui, a comportar-se com ciutadans civilitzats.
I enmig d'aquest panorama convivencialment desolador, els polítics dicten lleis que després ningú no fa complir, com la Llei contra la contaminació acústica. Però, per què no es fan complir, si al capdavall són lleis com totes les altres? Doncs perquè els ajuntaments no tenen temps (ni gaires ganes) de fer-les complir. Com a molt, si ens queixem, ens adrecen un missatge dient-nos que miraran de fer alguna cosa per solucionar el nostre "problema", així, entre cometes -no és pas broma- com si malviure per culpa de crits i sorolls durant dos anys i mig fos una ximpleria.
I és que actualment, si hem de treballar a casa i volem dormir de nits -mala època per poder-ho fer, a fe-, protegits de la salvatjada imperant arreu, tant a ciutats com a pobles, el que ens cal és disposar d'un milió de les antigues pessetes per poder insonoritzar ("bunqueritzar"?) els nostres habitatges (més aire condicionat per no afogar-nos-hi a l'estiu). En el fons, com sempre, es tracta d'una qüestió purament econòmica. Ras i curt: o disposem de sis mil euros per aïllar-nos -repeteixo- de la salvatjada imperant (crits i sorolls que ens malmeten la salut), o ens hem de fer fotre. Si no tenim diners, no tenim salut. Així d'antidemocràtic. Ara bé, han de quedar impunes els petits empresaris que es guanyen la vida malmetent la salut del veí del davant i els ajuntaments que -sabent-ho- ho permeten?
Déu meu, que n'és de civilitzada la cultura! Poder escriure que la cinquena simfonia de Beethoven és "el soroll més sublim que mai ha entrat dins de l'oïda humana!".

calafreda@telefonica.net
COMPARTIR
 


  Conegui'ns:  CONTACTI |  CONEGUI'NS |  LOCALITZACIÓ     PUBLICITAT:  TARIFES  
diaridegirona.cat és un producte d'Editorial Prensa Ibérica
Queda terminantment prohibida la reproducció total o parcial dels continguts oferts a través d'aquest mitjà, llevat autorització expressa de diaridegirona.cat. Així mateix, queda prohibida tota reproducció a l'efecte de l'article 32.1, paràgraf segon, Llei 23/2006 de la Propietat intel·lectual.
Adaptat a la Llei de
Protecció de Dades per
 
  
  
Altres publicacions del grup Editorial Prensa Ibérica
Diario de Ibiza  | Diario de Mallorca  | Empordà  | Faro de Vigo  | Información  | La Opinión A Coruña  |  La Opinión de Granada  |  La Opinión de Málaga  | La Opinión de Murcia  | La Opinión de Tenerife  | La Opinión de Zamora  | La Provincia  |  La Nueva España  | Levante-EMV  | El Boletín  | Mallorca Zeitung  | Regió 7  | Superdeporte  | The Adelaide Review