La societat occidental està mancada de silenci i, acostumada com està al soroll i a les presses, l'evita. Per trobar-lo cal pausa i atenció, just el que duia la gent que, per cinquena vegada, va omplir l'auditori de la Fundació la Caixa per escoltar una altra conferència del cicle Pautes per a una vida feliç. La professora de matemàtiques i d'informàtica Berta Meneses, que és també mestra zen, va parlar d'Escoltar el silenci. El va definir com «harmonia, equilibri, equanimitat, pau, la llar de l'esperit, la porta que ens comunica amb un àmbit de l'ésser humà inefable, on neixen la plenitud i la felicitat». Va citar Pascal per recordar que «la infelicitat de l'home deriva de la mateixa font, no ser capaç d'estar assegut tranquil·lament en una habitació»; va comparar «el no-res» dels místics amb «el buit» dels budistes i va reivindicar el silenci com «el camí per experimentar el jo i descobrir el propi ser» i com «un àmbit d'infinites possibilitats» que desperta la creativitat i assossega els dubtes.

«Som presoners del soroll, tenim la ment tan inquieta que necessitem qualsevol cosa que ens distregui, la nostra cultura pretén ser lúcida però evita el clima necessari per ser en el silenci i experimentar que el silenci és també en nosaltres» i que «no és només l'absència de so», sinó també «l'absència de pensaments, records, plans de futur». Meneses, que com a mestra zen es diu Ermita de l'Aigua que Purifica, va explicar que per experimentar el silenci cal practicar «tres exercicis bàsics que impregnen la cultura oriental a la feina, l'oci, les arts i els esports».

El primer és el de la quietud del cos. Consisteix a restar immòbil durant una estona i lliurar el temps «a un àmbit d'infinitud que pot fer nàixer en nosaltres la pau i l'acció correcta». Al principi «ens espantem de la intranquil·litat que duem a dintre i que es manifesta en forma de pensaments en cascada». Però cal «perseverança i disciplina» perquè «si no mirem les coses des del silenci aquests pensaments passen a l'inconscient profund i condicionen les nostres accions futures». Amb la pràctica, «els sentits, els instints, l'ànima i l'esperit, el jo i el món s'asserenen, l'ansietat desapareix i adquirim harmonia i equanimitat, que equivalen a la maduresa, l'espai de consciència entre l'estímul i l'acció; si no hi ha aquest espai passem de l'estímul a la reacció i no percebem la vida com el que és, sinó com el que és més el que hi afegeix cadascú».

El segon exercici es basa en la respiració abdominal en comptes de la toràcica, a «lliurar-se al plaer d'inspirar i expirar en silenci, la qual cosa ens obre una porta a la comprensió i la saviesa perquè comunica el cos amb l'esperit». Amb la cita «Ens podem manifestar com una ona però en el fons som aigua», Berta Meneses va destacar la importància d'arribar «al fons, a l'essència d'un mateix, on hi ha l'autoestima i naixen les intuïcions».

El centrament completa la taula d'exercicis. Es tracta de «mirar la perifèria des del centre» per evitar una visió superficial i desequilibrada, i es practica amb una «atenció activa» que «valora cada moment com allò que ho conté tot» i que deixa de banda «l'egocentrisme que ens fa percebre només el que volem».

La ponent va completar l'exposició amb «els tres silencis que cal aprendre». El de la ment és el primer: «És més important la vida que el que jo pensi d'ella, quan som conscients que no podem entendre-ho ni explicar-ho tot la ment calla.» Davant dels misteris i de la nostra ignorància ens quedem en «silenci modest».

El segon silenci és el de la voluntat, el de la «plena receptivitat conscient per voler només allò que ha de ser volgut, el que trobem només en el silenci, on la vida es veu com és i no com la veiem nosaltres».

I l'últim, el silenci de l'acció. No restar impassibles sinó obrar correctament i lliure, sense buscar contrapartides, amb gestos que diuen més que paraules.

Com per exemple quan, en silenci, fem costat a algú que ha perdut un ésser estimat. «Percebem que la vida i la mort són les dues cares de la mateixa moneda, que l'acceptació reposada de la vida i la mort és font de felicitat i que tot naix i mor, també la felicitat. Tots l'hem experimentat però pocs ens exercitem», va dir Meneses. Amb la seva taula d'exercicis ja no hi ha excusa.