|
| Àngel de Vega |
| És un luxe el
silenci? | |
A
l´hivern, als pobles petits de la costa de l´Empordà, en tenim
per donar i vendre, de silenci. Tothom treballa, estudia o
s´està a casa fent el que vol amb les finestres ben tancades.
L´hivern és més democràtic. Llavors ningú t´obliga a sentir el
que diu, el que fa, la cadena de televisió que està veient o
la música que escolta. Tot és ordre i civisme, encara que
sigui d´una manera involuntària i inconscient, forçada per la
temperatura exterior, per la meteorologia.
Però quan
arriba l´estiu, i per ser més exactes la dictadura acústica
del juliol i de l´agost, el silenci (i la pau, calma i
tranquil·litat que pressuposa), se´n va en orris. Llavors, els
amants del silenci, aquelles persones rares, excèntriques i
estrafolàries a qui no ens agraden els crits, els lladrucs
dels gossos, les botzinades dels cotxes, el soroll dels tubs
d´escapament de les motos i haver d´escoltar la música i les
converses dels altres a tota hora del dia i de la nit, s´han
de carregar de paciència i esperar que arribi el mes de
setembre.
Ens hem deixat entabanar pel concepte
(completament erroni) segons el qual la vida és soroll i que
per tant el silenci és un sinònim de mort. Identifiquem la
manca de xivarri amb la pau dels cementiris. Per sentir-nos
vius ens cal estar envoltats constantment de fressa, de crits,
de converses, de rialles o de música que no ens ve de gust
escoltar. El silenci s´ha tornat incòmode, nociu, perillós,
perquè és una cosa que ens permet pensar. I ja se sap que
això, fer servir el cap per alguna cosa més que per pentinar
cabells, sempre ha estat arriscat.
La manca de soroll ens
permet, a més, intentar d´altres aventures tan arriscades com
ara pensar, com per exemple llegir, estudiar o fins i tot
escriure. Si pensar, reflexionar, ser crític i arribar a
conclusions de collita pròpia sobre qualsevol tema ja és una
cosa essencialment nociva, passada de moda i reservada gairebé
exclusivament a personatges excèntrics, què podem dir sobre
estudiar, llegir o escriure? Tal com van les coses a les
societats occidentals ben aviat tot això passarà a estar
considerat com a delicte.
Pensar, reflexionar, ser crític
i tenir idees pròpies (res de repetir consignes i eslògans com
si fóssim lloros ensinistrats) sempre ha estat considerat com
una conducta temerària. ¿Ha interessat mai a ningú al llarg de
la història que fóssim capaços de pensar per nosaltres
mateixos? No, de cap manera, perquè llavors és quan es
comencen a posar en dubte les versions oficials, els discursos
presidencials, les informacions dels serveis secrets i les
excuses de mal pagador (de petroli) per bombardejar i envair
països. Les mentides de destrucció massiva es detecten més
fàcilment si estem acostumats a pensar. Els grans mentiders
que governen aquest petit planeta sempre preferiran que mirem
programes de televisió que anul·len progressiva i
irreversiblement la nostra capacitat neuronal. Per aquest
motiu és tan perillós el silenci. No és pas que sigui «dolent»
per ell mateix, sinó més aviat pel «mal» que pot provocar:
llegir, estudiar, escriure, pensar, reflexionar, ser crític.
Sortosament, però, aquesta mena de conductes de risc tenen
un període anyal de «baixa intensitat» que coincideix amb el
xivarri estival dels mesos de juliol i d´agost (les grans
vacances d´estiu). Entre les setmanes de lleure, les vacances
escolars, els grans moviments de masses de les ciutats envers
la costa i la muntanya, les festes i el xivarri que tot plegat
provoca, qui té un moment per aturar-se a pensar? Per dir-ho
d´una altra manera, durant aquest temps de l´any és com si
fins i tot els nostres cervells fessin vacances (cosa que
d´altra banda agradaria que practiquéssim tot l´any a més gent
de la que ens imaginem).
El silenci, doncs, és un «mal»
(l´autèntic «eix del mal» és el silenci i les seves terribles
conseqüències: pensar, ser crític, no deixar-se ensarronar)
que cal evitar a qualsevol preu. Cal que parlem per telèfon
constantment, fins i tot per dir ximpleries tan importants com
ara que estem passant per davant de tal lloc. Cal que els
cinemes, bars musicals i les discoteques siguin autèntics
vivers de futurs sords. Que escoltem músiques que no volem
escoltar en supermercats, grans superfícies, restaurants,
estacions, aeroports, trens, avions, metros, autobusos, taxis
i autocars. I com més forta estigui aquesta mena de «música»,
millor. Qualsevol cosa és preferible al sempre perillós i
incòmode silenci.
Un ambient públic silenciós propicia les
converses privades, en veu baixa, o les desaparegudes
tertúlies (una cosa increïble que feien els nostres avis:
conversar). I això no es pot permetre de cap manera. S´ha de
mantenir un nivell alt de contaminació acústica precisament
per afavorir que la gent parli a crits i tothom sàpiga què
dius. Només els espies o els agents secrets poden parlar
fluixet, gairebé amb un murmuri o a cau d´orella. La resta hem
de cridar com micos per fer-nos entendre a més de dos metres
de distància.
És un luxe el silenci? A l´estiu i a la
costa, definitivament sí. Només aquells que poden viure en
xalets apartats del centre de les poblacions o tancats en
apartaments dotats d´aire condicionat se´l poden permetre. La
resta de mortals, només a l´hivern. Però la qüestió finalment
podria ser aquesta: fins quan serà legal a les societats
occidentals gaudir del silenci, d´aquest «perill» que ens
permet pensar, reflexionar, ser crítics i en definitiva més
lliures?
ANGEL DE VEGA
|
|
| |
|
|